Ocells que cacen ocells (rastre depredació)

Foto 1. Rastre depredació

Durant el Gener són poques les flors que es deixen veure, però això no treu l'encant de passejar pels boscos on sempre hi ha quelcom a observar. 

Fa uns dies, passejant per la Vall de Sant Daniel, al costat de Girona, amb un company ornitòleg vam veure el típic rastre d'un bon grapat de plomes d'ocell que deixa quan ha sigut caçat i menjat. En aquest cas la presa havia sigut un tudó (Columba palumbus), un columbiforme molt abundant a Europa, amb poblacions sedentàries a la península Ibèrica. Es pot identificar per la ratlla de les plomes (foto 1).

A primer cop d'ull, observant la depredació, es pot dir si el caçador es tracta d'un mamífer carnívor o d'un ocell rapinyaire.

Foto 2. Marca depredació rapinyaire

En aquest cas sabem que no ha sigut un mamífer carnívor, ja que aquests cacen amb la boca, utilitzant les dents per mossegar la presa, de manera que les plomes que arranquen a l'animal queden rosegades o tallades a mossegades. En canvi, com s'observa a la fotografia (foto 2) les cànules de les plomes d'aquesta depredació estan marcades amb unes ralles, com rascades. Són signes de què ha sigut depredat per un ocell rapinyaire, que l'ha atrapat amb les urpes i amb el bec ha anat arrencant-li les plomes, deixant patent la seva marca.

Així és que ja sabíem de quin peu calçava el caçador. Vam voler anar una mica més enllà analitzant les possibles espècies depredadores. Vam pensar que probablement es tractava d'un rapinyaire diürn, ja que el tudó és un animal que es mou durant el dia, no obstant, durant el crepuscle el podria haver atacat algun dels rapinyaires nocturns.
Dels rapinyaires nocturns prou grans vam descartar l'òliba (Tyto alba) que basa la seva dieta amb talpons, gripaus i insectes, el gamarús (Strix aluca) que s'alimenta principalment de talpons i insectes, i el mussol banyut (Asio otus) que tot i que caça petits ocells semblaria massa petit per caçar un tudó. Descartant aquests grans rapinyaires nocturns, només ens quedava la possibilitat del més gran, el duc (Bubo bubo), que s'alimenta de mamífers (talpons, rates, eriçons, llebres) i ocells varis. De manera que en cas d'haver caigut en les urpes d'un depredador nocturn, segurament haguera estat en les d'un Duc. 

El que vam creure més probable és que el depredador fos un rapinyaire diürn. En aquest cas, pot ser que un dels primers rapinyaires que ens venen al cap (almenys a mi dins el meu escàs coneixement ornitològic) és l'aligot comú (Buteo buteo), molt comú en aquesta zona. Però aquesta espècie la vam descartar, ja que sòl caçar a l'espera en llocs oberts, on captura sobretot talpons i a vegades ocells, conills, rèptils, amfibis, etc. i la depredació que vam localitzar era una presa poc habitual per ell en una zona boscosa. També podríem pensar en àguiles, com l'àguila calçada (Aquila pennata), però aquesta no està present a casa nostre durant l'hivern o l'àguila daurada (Aquila chrysaetos) un altre bona caçadora però que no trobem per la vora de Girona. L'esparver vulgar (Accipiter nisus), que juntament amb l'aligot comú és el rapinyaire diürn més nombrós d'Europa, s'alimenta d'ocells petits però un tudó és massa gran per ell. El seu cosí, l'astor (Accipiter gentilis), de gran similitud al darrer, però pràcticament el doble de gran, s'alimenta de mamífers i ocells tan grans com una llebre o un faisà, de manera que és un bon candidat per ser l'autor de la depredació. De la mateixa manera el falcó pelegrí (Falco peregrinus) també és un bon candidat que podria haver caçat el tudó, tot i que segurament en vol i després d'una ràpida persecució.

Segurament no contempléssim totes les possibilitats de l'escenari, però ens en vam plantejar unes quantes i vam extreure'n 3 possibles espècies autores de la depredació. Un rapinyaire nocturn, el duc, i 2 rapinyaires diürns, l'astor i el falcó peregrí.

Text i fotos: R. Pacreu
Bibliografia i dibuixos: Guia d'ocells. Europa i regió mediterrània. Lars Svenson. Ed. Omega.

Terra de llops i ossos

Imatge 1. Mapa físic Asturies

Aquesta vegada hem creuat la península cap al nord oest fins a arribar a l'extrem occidental del principat d'Astúries, per tal d'endinsar-nos als "Valles de l'Osso".

Aquestes valls es troben dins la serralada cantàbrica (formada per un conjunt de muntanyes abruptes generalment de roca calcària, amb els cims més alts de 2.500 m a Picos de Europa). Ens vam instal·lar al Concejo de Proaza, concretament en un poblet preciós anomenat Bustiello al mig de la muntanya, al Parc Natural d'Ubiñas i la Mesa. Durant quasi una setmana ens hem mogut per les valls de la zona, entre diferents concejos, Teverga, Quirós, Grado, etc. seguint rastres de llops (Canis lupus) i ossos (Ursus arctos).

Foto 1. "Valles de l'Osso"

Foto 2. Petjada ós

Els primers rastres d'ós que vam localitzar varen ser sota el poble mateix de Bustiello, a la vora d'una pomera. Durant aquesta època l'ós s'alimenta de poma, entre altres fruits, el qual queda registrat indiscutiblement en l'excrement que vam veure sota l'arbre. Una mica més endavant en uns bassals vam veure les seves petjades, es tractaven de 2 individus un més petit i un de gran. Es podria tractar d'una cria que encara segueix a la mare, les femelles inclòs passat l'any i mig, moment aproximat en el qual la mare abandona les cries, encara segueixen de lluny els passos de la seva progenitora per tal d'aprendre d'ella i no solen allunyar-se gaire de la zona, els mascles tenen més tendència a dispersar-se.

A la tarda vam fer una espera per tal de veure l'ós a la falda del Monte Grande sense obtenir un resultat satisfactori. Val a dir que bufava un vent molt fort i que segur que qualsevol animal preferiria quedar-se amagat en una cova. El millor moment per fer esperes és el crepuscle, ja que són animals nocturns amb màxims d'activitat quan surt el sol i quan es pon.

Foto 3. Excrement llop

El segon dia vam fer una ruta per Sierra Manteca (Somiedo) una zona molt llobera. Ens vam moure entre matollars del gènere Erica i Colluna principalment. Vam veure un isard i a part d'algunes petjades sospitoses de llop (pel tamany i forma allargada), vam trobar-ne un excrement. Són fàcils d'identificar, ja que són grossos i amb molt de pèl.

A la tarda, després de la caiguda del sol, ens vam acostar en un bon punt per l'escolta, que havíem localitzat durant el dia.
La nit és el moment per escoltar el llop, ja que és un animal de costums nocturnes, moment en el qual pot recórrer entre 10 i 15 km, alimentant-se en solitari o petits grups. Viu en petites famílies (en general de menys de 10 individus) compostes per la parella, els cadells de l'any i algun individu d'anys anteriors.
Poc després d'asseure'ns a esperar vam sentir tres udols llargs i llunyans , i més tard, ja realment esgarrifant, vam sentir-ne udolar un molt a la vora nostre, quatre udols llargs i clars, una experiència indescriptible, udolant amb els llops. Va ser un gran èxit, i més tenint en compte que els llops de la península són poc udoladors, segurament degut a l'adaptació a un medi on sempre han sigut molt perseguits.

Foto 4. Esgarrapades d'ós

El tercer dia caminant per les muntanyes que envolten Bustiello vam veure un arbre ple de rascades fetes amb les urpes d'un ós. Una demostració de poder pels altres individus que passin per la zona. Més tard pujant cap al Port de Bustiello, on vam trobar unes petjades clarament de llop, vam veure un acte ben singular de la naturalesa, l'aparellament del porc senglar (Sus scrofa), i vaig gravar una femella amb cries que esperava que la parella acabés de copular per seguir el trajecte.

El quart dia vam fer l'última excursió, al Monte de Peñanegra, on vam gaudir d'un paratge natural espectacular, riu, bosc cobert de molsa, cascades, i al cap de munt un bosc de bedolls d'una bellesa màgica. Pel camí vam trobar petjades d'ós, i en el bosc de bedolls, un dels arbres pressumptament havia sigut mossegat per un ós. Abans que caigués el sol vam fer un altra espera amb vistes en un parell de tarteres per tal d'observar l'ós, que també van acabar sense èxit. Les tarteres entre els boscos constitueixen carreteres pel desplaçament dels ossos, tot i preferir moures entre zones boscoses.

Per seguir els rastres hem tingut de referent i guia un company ambientòleg que està realitzant un voluntariat amb l'ONG FAPAS (fondo asturiano proteccion animales salvajes). Aquesta organització té com a objectiu la conservació dels ecosistemes cantàbrics de montanya, i entre altres espècies es dedica a afavorir la conservació de les poblacions d'ós bru. 

En aquesta zona s'hi troba una població d'uns 200 ossos. Aquestes poblacions igual que les dels llops s'han vist amenaçades per la seva persecució i extermini, i s'hi segueixen veient actualment. A més, fins fa poc quan el bestiar moria s'abandonava a la muntanya, de manera que servia d'aliment als grans depredadors, ossos i llops, entre d'altres. Però la llei de vaques boges va modificar aquesta activitat, obligant a portar el bestiar mort en fàbriques on és transformat en pinso, alimentant els lobbis i perjudicant els animals salvatges. Els estudis realitzats en les poblacions han comprovat com el canvi en una zona de 1000 caps de bestiar  a 0 provoca davallades en les poblacions de carnívors. 

Tot i que la seva persecució directe ha disminuït, segueix existint la furtivitat en aquestes terres, on hi ha persones que els posen paranys (llaços, etc), cadàvers amb verí o inclòs els persegueixen armats i amb passamuntanyes, el qual ha sigut enregistrat per càmeres de fototrampeig, tractant-se d'activitats totalment il·legals. 

Val a dir que FAPAS quan es troba o detecte aquestes situacions, les denuncia i pren totes les mesures que els és possible. Això també ha fet que no siguin ben vistos per alguns sectors de la població, com són caçadors, furtius, ramaders i d'altres, fins al punt de no poder acostar-se en alguna localitat. L'activitat d'aquesta organització sense ànim de lucre és difícil de valorar per part de la població de la zona. Sent ben antiga la problemàtica entre ramaders i grans depredadors, ha sigut i és força evident el conflicte i els motius de la falta de reputació de FAPAS. És inevitable que en aquestes zones lloberes de tant en tant es produeixin atacs als remats, cobrant-se una o vàries víctimes. 

Tot i això hi ha hagut diferents procediments de part de l'administració per tal de protegir els ramaders, com és pagar el bestiar mort per la fauna salvatge. El tema es complica quan alguns ramaders volen fer passar animals morts sota altres circumstàncies com a preses, o tota l'estafa política deixa sense diners les arques públiques, i per tant sense els fons d'aquestes ajudes destinades a contribuir en la protecció de la naturalesa que estem perdent a marxes forçades. De totes maneres, i a través de totes les dificultats, organitzacions com FAPAS segueixen lluitant per defensar la fauna i la flora salvatge en un món cada vegada més destructiu.

Imatge 3. Esquema exemple xarxa tròfica

Un també es pot preguntar el perquè de tant d'enrenou a defensar un depredador que l'únic que fa és atacar i menjar-se altres bèsties, inclòs arribant a patir per la pròpia seguretat (cosa que a la península no cal fer degut a la por que ens té). I és que la resposta és més fàcil d'explicar que no pas de comprendre, i rau en el funcionament de les cascades tròfiques. Parlar dels grans carnívors és parlar de l'esglaó més alt d'una xarxa tròfica. Les xarxes tròfiques tenen funcionaments en cadena, és a dir que tocar una sola peça produeix un afecte en tota la xarxa, i els consumidors superiors no són l'accepció d'aquesta norma. De fet en algunes zones hi han estudis fets sobre l'afecte de la presència/absència dels grans carnívors a l'ecosistema. 

Un exemple clar és el Parc de Yellowston (EUA), on es va poder observar, explicant-ho d'una forma simplificada, que la reintroducció i protecció dels llops va generar una disminució de la població de grans herbívors, a part de la seva dispersió i la conseqüent reducció de la pressió de pastura al medi. A conseqüència de la baixada d'aquesta pressió els medis van canviar, tornant-se més exuberants, augmentant el sota bosc, bosc de ribera, etc. millorant els hàbitats per les necessitats de moltes espècies com ocells i petits mamífers, l'augment de petits mamífers també millora les poblacions de mesocarnívors, donant-se així un afecte en tota la xarxa.

Aquest exemple mostra clarament la importància dels grans carnívors en la regulació de les cascades tròfiques. També fa plantejar-se si en casos de projectes dedicats a la protecció de fauna no es tracte l'arrel del problema, que pot ser la falta d'una peça de la xarxa que regula l'espècie que es pretén protegir, de manera que es realitzin actuacions no afectives sense aquesta peça.

Text i fotos: R. Pacreu
Bibliografia: Mamíferos de España. Lynx. F.J. Purroy i J.M. Varela.
http://www.fapas.es