Expedició al Marroc

INTRODUCCIÓ

La darrera expedició ha sigut al continent africà. Aquest Febrer vam visitar diferents zones del Marroc, passant per ciutats i pobles en planures, alta i baixa muntanya, creuant des del nord les serralades de l'Atles fins a arribar a les portes del desert. 

El Marroc és un país situat al nord oest d'Àfrica, amb una llarga costa banyada per les aigües de l'atlàntic a l'oest, i  per les del Mediterrani al nord, on es troba l'estret de Gibraltar. A l'est està limitat per Algèria, i al sud pel Sàhara Occidental i Mauritània. 

Imatge 1. Mapa físic Marroc (Ruta)

Una tercera part d'aquest país està recoberta per muntanyes, algunes de les quals sobrepassen els 4000 m, distribuïdes en 4 serralades, el Rif (altitud màxima a 2.456 m) al nord i la gran serralada de l'Atles (altitud màxima al Toubkal  4.165 m), creuant del nord est al sud oest, dividida en 3 serralades, Alt Atles, Atles mitjà i Atles petit o Anti-atles. La serralada de l'Atles separa el país del desert del Sàhara, sent de fet un dels factors que provoca la seva sequedat. La seva totalitat recorre 2.400 km, passant per Marroc, Algèria i Tunísia. Aquesta cadena de muntanyes va ser creada per un procés llarg i complex, dels quals una dada interessant, és que fa uns 65 milions d'anys (durant l'era del mesozoic) la majoria de roques que la composen es trobaven sota de l'oceà. Aquest fet explica l'abundància de fòssils que s'hi troben, sobretot espècies de trilobits, ammonits, ortoceres i dents de tauró.


CRÒNICA DE L'EXPEDICIÓ

1. Arribada i Fez

Foto 1. Paisatge tren (Nador - Fez)

Vam entrar al Marroc per la ciutat de Nador. D'allà ens vam desplaçar directament cap al sud oest, vorejant i deixant enrere els paratges del Rif, arribant a la ciutat de Fez. Els paisatges que vam observar de Nador a Fez des del tren, al nord est del país, ens van semblar poc interessants, cultius (sobretot d'oliveres) i zones àrides, també vam observar zones amb molts de plàstics i escombraries. Res a veure amb la part  central del nord cap al nord oest, on si troba la serralada del Rif, que restarà pendent per la pròxima expedició.

En arribar a Fez, ràpidament vam aprendre a comerciar i regatejar. La part antiga, la medina, passant les muralles i la primera gran porta àrab, és una zona plena de botiguetes entre petits carrers i carrerons, un gran mercat amb una activitat frenètica tot el dia. Per mi té un encant meravellós, és com traslladar-te en el mercat d'una ciutat dels contes de les mil i una nits, tot i que pot ser aclaparador per la insistència dels venedors en què paris atenció als seus productes i els compris alguna cosa.

Foto 2. Gat del carrer (Ain Laugh)

La fauna més abundant de Fez després dels humans, a primera vista, són els gats. Els gats del carrer són respectats per les persones, inclòs cuidats, se'ls dóna llet i alguna cosa per menjar. Es poden veure corrent entre els carrers i les botiguetes. Petits i grans, gats sans i gats esbarregats, tots corren per la ciutat i en tancar les botigues passen a dominar els carrers rebuscant entres les muntanyes d'escombraries que queden.

A Fez no vam veure gossos del carrer, però en altres ciutats més petites i pobles si. Rarament vam veure alguna persona que anés amb un gos com a mascota. La majoria de gossos que vam veure vivien en petits grups d'entre 2 i 8 individus, que s'estaven tranquilament en alguna part de la ciutat, descansant, buscant entre les escombraries o caminant sigil·losos. A vegades en llocs amb poques persones, com al cementiri, els vam veure jugant entre ells, però sempre molt cautelosos del seu entorn. Era curiós observar que el caràcter de tots els gossos del carrer era molt similar entre ells, són gossos tranquils, de caràcter calmat, i molt previnguts, sempre els veiem caminar amb molta calma observant atentament el seu entorn, fent llargues pauses per observar detingudament l'entorn abans de seguir avançant, quasi sempre amb la cua entre cames, sense confiar-se de res ni ningú. No vam observar cap baralla entre ells, tots i trobar llocs amb diversos individus mascles junts. Suposo que ja s'havien establert els seus codis i el seu ordre, de manera que poques vegades són necessàries les baralles.

2. Atles Mitjà

De Fez vam baixar cap a diferents pobles de l'Atles. No vam trigar gaires quilòmetres en ser al mig de muntanyes nevades. Al principi, abans de pujar gaire altura, el paisatge era bastant mediterrani, amb matollars amb margalló (Chamaerops humilis) i cultius de faves i oliveres, zones rocoses, cada vegada més muntanyoses, amb boscos mixtos d'alzina (Quercus ilex) i roure (Quercus sp.), que a poc a poc es convertien en preciosos alzinars nevats, i d'altres zones s'obrien, formant petits deserts nevats, més amunt s'hi anaven barrejant els grans cedres de l'atles (Cedrus atlantica),  on desapareixia el margalló i els únics cultius que s'observaven eren pomers, en algunes zones del bosc s'hi observaven rouredes, fins a ser tot el bosc dominat pels cedres en les zones més altes i fredes. La majoria de vegades no vaig poder fer una observació gaire detallada del paisatge i la vegetació, ja que es basava en el que veia durant els trajectes de ciutat a ciutat o poble dalt del vehicle, a vegades de nit i la majoria de vegades sense parar.

Foto 3. Boscos de cedres (Atles mitjà)

Caminar sobre 2 pams de neu entre boscos de cedres gegants fa canviar la típica visió d'aquest país veí, que a vegades s'entén com un "desert", agafant la visió real d'un país mediterrani amb gran diversitat d'hàbitats. Vam estar 2 dies a Azrou, una petita ciutat en mig de les muntanyes de l'Atles Mitjà, al centre del Parc Natural d'Ifrane (Ifrane és un altra ciutat per on vam passar, molt "europea").

Foto 4. Macaco (Gran cedre, Parn natural Ifrane)

Aquest parc és una zona preciosa de l'atles, famosa per l'abundància de macacos salvatges, concretament té un punt turístic en mig dels boscos de cedre, el gran cedre Gouraud. Aquí és on es reuneixen desenes de macacos, l'anomenada mona de Gibraltar o mona de Berbería (Macaca sylvanus), per alimentar-se dels cacauets que els donen els turistes. És l'única espècie de mono europeu, resident a Gibraltar, i una de les 2 espècies de primats juntament amb nosaltres. És un primat nortafricà, amb una població d'uns 10.000 exemplars distribuïda per Marroc (Atles i Rif) i Argèlia (Kabilia), que viu en matollars i zones boscoses (alzines, sureres i muntanyes de pins i cedres). Va ser curiós veure els grups de macacos enfilats a les alzines i passejant entre la neu, en mig de l'aglomeració de gent excitada per la seva presència. La majoria dels que vam veure eren individus petits, de color més clar, un marró groguenc, també es podia observar algun individu adult o d'edat més avançada, d'un color més fosc, marró grisenc, a part de la diferència en el caràcter, sent més esquerp amb un punt d'agressivitat, sobretot a l'hora de robar el menjar als més petits. Vam observar la jerarquia marcada per un mascle adult dominant, inicialment tranquil desparasitant a un altre individu dalt d'una alzina, però en veure com 3 cries i subadults del mateix arbre agafant menjar s'enfada i els hi intenta treure perseguint-los.

Foto 5. Trilobits

Aquí també vam veure els primers fòssils. En les parades d'aquesta zona hi havia molts minerals i cristalls, a més de diversos fòssils, principalment d'ammonits, trilobits i ortoceres, també dents de tauró i altres. Els trilobits són els fòssils més característics del Paleozoic (Era primària), van aparèixer el càmbric, fa uns 540 m.a. i es van extingir fa una 250 m.a. Van evitar la terra durant uns 300 m.a. Els trilobits són molt abundants i han sigut profundament estudiats, descrivint unes 4.000 espècies.

Baixant cap al sud, la neu anava desapareixent i tornàvem a tenir un paisatge més mediterrani, de muntanyes amb alzines i margalló, també s'observava el ginebró. Ens vam dirigir cap a Ain Laug,

Foto 6. Nius cigonya (Ain Laug)

En aquest petit poblet de muntanya va ser on sem va despertar l'interès en estudiar l'etologia dels gossos del carrer. Havia anat veient vagabundejar gossos  en diferents llocs, però a la plaça d'Ain Laug vaig quedar-me una llarga estona observant 7 individus, la seva calma, la precaució,  la desconfiança, l'agrupació d'uns individus amb altres i les reaccions davant dels esdeveniments de l'entorn són alguns dels comportaments que em cridaven l'atenció, un comportament molt diferent de la dels "gossos mascota". Podria ser interessant en alguna ocasió tornar i fer un seguiment del hàbits dels gossos d'un poble, si segueixen rutines, quines jerarquies o relacions tenen entre ells, com les estableixen, etc. Però això serà en un altre aventura. Abans de marxar d'Ain Laug vam passar pel costat d'uns pins secs on s'hi trobaven 9 nius de cigonya.

Sortint cap a Oum-er-Rbia de seguit tornàvem a ser entre la neu, passant per uns paratges herbats de grans planes rocoses, algunes zones planes semblaven deserts de neu rodejats de muntanyes amb boscos d'alzina i cedre espectaculars. Vam veure ramats de xais i inclòs un grupet de monos creuant a carretera. I sense adonar-nos compte vam arribar al Parc Natural de Kenifra. A poc a poc vam anar baixant cap al sud i la neu va anar desapareixent juntament amb els cedres.  S'anaven observant marges plens de la famosa àgave (Agave americana), nativa de Mèxic i extessa arreu del món. Als boscos i va anar apareixent el ginebró i l'aladern, un bosc més típic mediterrani plujós amb força ginebró. Om rabia sembla trobar-se a menys altitud. Els boscos són molt nets i pelats de sotabosc, ple de prats rocosos. Segurament la pressió de les pastures manté els boscos amb aquest aspecte tant cuidat, xais, vaques, burros... Des del cotxe també vaig observar matolls de que semblaven aladerns, però podria haver-se tractat del pistatxer de l'Atles (Pistacia atlanitca) o alguna altre espècie, és difícil determinar-ho sense tenir més detalls de la planta que una foto llunyana.

Foto 7. Boscos d'alzines nevats
(entre P.N Ifran i P. N Kenifra)

Foto 8. Matollars de pistatxers
(P.N. Kenifra)

Foto 9. Riu i "haimes" Oum-er-Rbia

Oum-er-Rbia (="la mare de la primavera") és un petit poble entre les muntanyes, on s'observa clarament un desenvolupament en construcció de cases noves, pel mig del qual passa un riu amb ràpids, vorejat de "haimes", petites construccions amb troncs i canyes, que són l'atractiu turístic durant el bon temps. Aquest és un dels rius més importants de Marroc, que desemboca a l'Atlàntic. Al capdamunt del riu hi ha una gran cascada, prop de la qual vam pujar muntanya amunt per anar a travessar les muntanyes, passant per diferents pobles fins a Agulmam. A la part alta el riu Om-er-Rbia es tranquil·litzava i  donava lloc a un paisatge preciós amb una flora dominada per l'alzina i el ginebró, amb els sota boscos pelats, semi àrids, rocosos.

Aquí poso una petita mostra fotogràfica de la flora que vaig observar a l'entorn d'Om rabia. A la zona baixa i vora del riu Nerium oleander (Baladre), Narcissus bulbocodium (Narcís d'olor), Umbelicus rupestris (Llumbrigo de Venus), Alyssum sp.; a la zona alta i creuant les muntanyes Quercus ilex (alzina), Juniperus oxycedrus (Ginebró) (segons fonts bibliogràfiques a l'Atles abunden 3 spp més de cupressàcies, la sabina (J. phoenicea) i la sabina de moro (Tetraclinis articulata) fins als 1.500m i la sabina turifera (J. thurifera) a partir dels 1.500m de les quals no en vam observar cap.), Urginia maritima (Ceba marina), Croccus nudiflorus (Safrà bord), Chamaerops humilis (margalló), Salvia verbenaca (Sàlvia de prat) i unes fotos d'un arbre i un arbust espinosos, caducs, sense fulles ni fruits que abundaven a la zona però no he pogut identificar.

Foto 10. Baladre (N. oleander)

Foto 11. Narcís d'olor (N. bulbocodium)

Foto 12. Alyssum sp.

Foto 13. Alzina (Q. ilex)

Foto 14. Ginebró (J. oxycedrus)

Foto 15. Detall alzina

Foto 16. Detall ginebró

Foto 17. Ceba marítima (U. maritima)

Foto 18. Margalló (C. humilis)

Foto 20. Safrà bord (C. nudiflorus)

Foto 19. Sàlvia de prat (S. verbenaca

Foto 21. Arbre desconegut

Foto 22. Arbust espinós desconegut

Vam creuar vàries valls caminant, endinsant-nos per boscos de cedres, fins a arribar al llac d'Agulmam, on vam ser acollits per una humil família de pastors. La zona d'Agulmam és un paradís de grans prats verds, on pasturaven ramats de xais i burros, envoltats de muntanyes d'alzines i cedres. Sembla ser una zona interessant per l'observació d'aus.

Foto 23. Paisatge d'Agulmam

3. Les portes del Sàhara

Foto 24. Desert de Reichidia

Després de compartir uns dies amb la família que ens va acollir a Agulmam, veient com cuidaven els animals, com feien el pa, cardaven la llana, feien teles amb el telar i moltes altres coses, ens vam dirigir cap a Kenifra. En aquesta ciutat del mig de l'Atles ens vam decidir a travessar la gran serralada i dirigir-nos a les portes del Sàhara començant per la ciutat de Reichidia. Després d'hores de viatge vam arribar-hi de nit, aquesta ciutat no ens va acollir gaire, la vam sentir com una ciutat grisa. Però quan ens vam aixecar vam donar-nos compte que durant la nit aviam deixat enrere les muntanyes, que ara veiem a la llunyania, i ens trobàvem al mig del desert, un desert pla, de roques amb una barreja de colors marrons, grisos i rogencs, amb escassa vegetació. Vam moure'ns fins a Gulmima, travessant pel mig d'una gran planura desèrtica amb petits arbusts voltada de muntanyes a la llunyania pel nord i pel sud, al nord veiem l'Alt Atles nevat, preciós, i al sud una petita serralada extensió de l'Antiatles que ens separava del Desert del Sàhara. Gulmima és un poble oasi al mig del desert, molt bonic, on arriben les aigües de la muntanya. Aquí vam conèixer un noi buscador de meteorits i fòssils, que ens va ensenyar zones precioses del voltant. Vam estar en un oasi de pel·lícula i una zona del desert magnífica.

Del buscador de meteorits vaig adquirir unes mostres de fòssils de dents de dinosaures.

Foto 25. Fòssils dents de dinosaure (Gulmima)

Foto 26. Palmerar d'Aghbalou

El dia que vam conèixer un oasi impressionant ens dirigirem a una cooperativa de ceràmica  al costat de Gulmima, a Tadighoust - Mou. On vam veure com treballaven el fang i el coïen en uns grans forns que utilitzen pneumàtics com a combustible. Al darrere de la cooperativa es veia un bosc de palmeres preciós, voltat de petits turons pelats o amb cobertura arbustiva. Tots els palmerars de Marroc provenen d'Aràbia, d'Iraq, els comerciants quan passaven pel desert, s'assentaven temporalment en els afloraments d'aigua on deixaven restes de dàtils, que quan queien al lloc adequat començaven una nova vida. Aquests estan formats per la palmera datilera, Phoenix dactylifera, una de les palmeres més famoses degut al seu apreciat fruit.

Foto 27. Peixos sagrats

Vam dinar dins el palmerar, al costat de l'aflorament d'aigua, on hi havia una construcció de pedra, una mena de "piscina", i d'allà en sortia un petit canal que dirigia l'aigua cap al poble. Dins de l'aflorament hi havia molts peixos, els famosos peixos sagrats.

Mentre dinàvem vam tenir la grata sorpresa de veure l'esquirol morú, Atlantoxerus getulus, rondant per els afores del palmerar. Al voltant del palmerar hi havia un desert de roques, entre petits turons, ple de vida, i hi vaig veure varies espècies de petites plantes, insectes i sargantanes. Una de les espècies que em va sorprendre més va ser un saltamartí que es camuflava entre les roques.

Foto 29. Saltamartí mimètic

Foto 28. Esquirol morú (A. getulus)

Foto 30. Desert Tizogarine

L'endemà vam anar fins a un desert als afores de Goulmima, al Tizogarine, que es troba en direcció Morzuga i si troben petites dunes de sorra. Vam anar aquí en especial ja que són pocs els deserts d'aquest estil, tot i ser el s més famosos. Val a dir que el típic desert de foto del Marroc amb grans dunes de sorra bàsicament es troba en dues localitats a Morzuga i a Zagora. Tizogarine es un desert amb petites àrees sorroses i altres pedregoses on creixen força arbusts i petites plantes. En molts moments pel paisatge i la calor em donava la sensació de ser a la platja. Ja hi havia varies plantes florides, una d'elles l'he identificat com a Ornithoglaum amoena, un endemisme Saharià, que es troba en els prats secs sorrencs del desert. Aquí hi vaig veure diverses flors, també diferents espècies d'insectes i closques de cargols, el llangardaix daurat Acanthodactylus aureus, excrements d'algun petit mamífer, juntament amb unes marques excavades a la sorra, similars a les marques territorials que deixen els conills, podent-se tractar d'una llebre o algun altre rosegador. També hi vaig localitzar excrements de dromedari, Camelus dromedarius, cal tenir clar que seria impossible trobar-n'hi de camell, Camelus bactrianus, ja que aquest darrer és una espècie asiàtica, que en principi no es troba a l'Àfrica, i que principalment diferenciem del dromedari per tenir dues gepes en lloc d'una.

Foto 31. Sargantana daurada (A. aureus)

Foto 32. Endemisme saharià (O. amoena)

Foto 33. Gola del Tudra

Després d'aquí vam seguir cap al sud oest, en direcció Ouarzazat, per la regió de Tingdad, vam seguir travessant per el desert entre serralades de l'Atles, ara el Desert de Tingdad que és ple de palmerars. Quan vam passar per Thinerirt vam acostar-nos fins a la Vall del Tudra i hi vam passar la nit. Es tracta d'una zona preciosa que des del desert es va ficant en mig d'unes muntanyes pelades de roca vermella seguin el riu entre els penya-segats que formen. Hi ha una zona dominada per palmeres i un altre pels ametllers. Vam pujar fins a dalt de tot, on ens van dir que hi havia una magnífica excursió entre els penya-segats que es troben a dalt de la vall, però vam haver de baixar degut al fort vent que feia, no paràvem d'empassar-nos sorra i amb prou feines podíem obrir els ulls. De totes maneres pujant fins a dalt vam veure uns paisatges meravellosos, i pel que ens van dir era bo que fes vent, ja que ens trobàvem en l'època de pol·linització d'ametllers i palmeres i els hi va bé el vent.

Sortint de Thinerirt el paisatge desèrtic es va convertir en un paisatge verdaderament desolat, no pas com el desert, sinó un paisatge antropogènic, amb les terres remogudes per les màquines, que de cop i volta es quadriculava formant una parcel·lació possiblement per una futura parcel·lació. Sembla que tota la perifèria de Thinerirt està en vies de creixement. Passant tot aquest paisatge desolador ens tornàvem a trobar en mig del desert que veníem veient, però ara agitat pel vent, un espectacle impressionant.

Foto 34. Vent al desert de Thinerirt

La carretera seguia sent en mig de la plana que va entre les serralades de l'Alt Atles i l'Anti-atles. Vam seguir fins a arribar a Kelaa M'gouna. Aqui vam fer nit i quan ens vam aixecar estava nevant! Va ser una de les curiositats del viatge, estar travessant deserts i de cop i volta que ens nevés. De fet aquest poble tot i ser al desert era força a prop de les muntanyes de l'Alt Atles, amb un pic de 4.068 m a la vora (Irhil M'Goun).  De cop i volta d'un dia per l'altre a pocs kilòmetres de distància vam passar a un dia fred i gris que nevava, tal com havíem passat de les muntanyes fredes d'alzines i cedres al calorós desert. 

D'aquí vam marxar cap  Ouarzazat, una ciutat gran però tranquil·la. Es tracta d'un punt clau, ja que connecta 3 carreteres principals. Una cap al nord est que es dirigeix a la zona d'on veníem, per deserts i palmerars; l'altre cap al sud-est que va a Zagora, on hi ha els famosos deserts de grans dunes de sorra, entrant ja al desert del Sàhara pròpiament; i la darrera cap al nord oest travessa l'Alt Atles fins a la ciutat de Marrakech. Vam marxar de Ouarzazat seguint la darrera carretera, dirigint-nos cap a travessar aquestes grans muntanyes marroquines fins arribar a Marrakech.

4. Creuant l'Alt Atles

Foto 35. Cap l'Alt Atles
(Ouarzazat- Marrakech)

Sortint de Ouarzazat vam veure un paisatge desèrtic amb petites muntanyes a un costat i unes altres muntanyes nevades, a la llunyania, a l'altre costat. Anàvem pujant i el desert s'anava transformant en petits cultius d'arbres i plantes, poblets i petites muntanes que anaven envoltant la carretera. Vam deixar de veure les gran muntanyes nevades de l'Alt Atles. Ara vèiem grans rius i petits palmerars, zones cada vegada més verdes en mig de muntanyes marrons, pelades i rocoses vestides a clapes per petites herbes i matolls. Durant vàris quilòmetres vam veure un riu que dominava el fons de la vall entre les muntanyes que anavem escalant. Va apareixer el bosc de ribera  amb una aparença similar al de casa nostre. De cop al fons podíem tornar a veure l'Alt Atles, tot nevat, preciós, imponent entre els núvols. Les muntanyes cada vegada eren més altes i agrestes. Aquesta vegada vam poder gaudir del paisatge creuant les muntanyes, la primera vegada ho vam fer de nit. Començaven a haver-hi pics nevats a les proximitats de la carretera i apareixien coníferes, però no el cedre, sinó algun altre tipus de pi, segurament la pinassa, Pinus nigra, que habita aquestes zones fins als 2000 m. Tota la regió era plena d'ametllers florits entre els pobles i a les parts baixes de les valls, a la vora del riu. 

Foto 36. Alt Atles

Anàvem entrant entre densos núvols blancs que dominen les altes muntanyes nevades, que cada vegada teníem més a prop. Ja érem en mig de l'Alt Atles, a fora del bus estava nevant i bufava el vent sobre la carretera estreta, plena de revolts, limitada pels penya-segats. El paisatge era espectacular i ens ajudava a distreure la por per la nostre seguretat en mig d'aquelles carreteres. 

Arribar a Marrakech va ser xocant després de passar tants de dies en indrets tranquils, vora la natura. Es tracta d'una ciutat enorme i molt semblant a les europees, com totes les grans ciutats de Marroc, tret de la part antiga. Vam fer nit en un alberg del centre i vam anar a veure la famosa plaça Jamal. És plena de venedors, botiguetes i una activitat frenètica i festiva. El que més ens va xocar va ser veure com algunes persones portaven macacos lligats com a atractiu turístic, els mateixos macacos que havíem vist feliços per les muntanyes ara els veiem presoners en mig de la ciutat. També vam veure els famosos encantadors de serps, amb cobres, que segons ens van dir els cusen la boca tot i que jo no em vaig acostar a comprovar-ho.

5. Cascades d'Ousoud

Foto 37. Cascades d'Ousoud

De Marrakech ens vam dirigir cap a Fez, ja per tancar la ruta i tornar cap a casa. Per casualitats de la vida ens vam desviar cap a les cascades d'Ousoud. Aquí vam veure una impressionant cascada de 110 m. Tot i ser força turística, valia la pena veure-la des de dalt i després baixar una gran quantitat d'escalons construïts entres les pedres per veure-la des de baix. A més aquí també podies veure macacos de ben a prop. Aquest va ser el nostre últim contacte amb la natura al Marroc. Després d'això vam passar per Fez, de Fez a Nador i vam agafar l'avió per tornar ala península.


CONCLUSIÓ

Penso que aquest resum sobre l'expedició que vam fer a Marroc almenys deixa clara una cosa, i és que Marroc és una regió amb una gran riquesa i diversitat natural, amb molts ecosistemes diferents. També val a dir que és menys exòtic del que un pot esperar, amb zones de vegetació molt similar a la de casa nostre, i és que no s'ha d'oblidar que es tracta d'una regió mediterrània com la nostra. Però amb alguns exotismes com poden ser trobar macacos als boscos, i gran diversitat de rèptils al desert.



Text i fotos: R. Pacreu
Bibliografia:  Mamíferos de España, Lynx.
                       Plantas silvestres del Mediterraneo, Omega
Webgrafia: http://es.wikipedia.org/
                     http://florasilvestre.es/mediterranea/index_maroc.htm
                     http://www.moroccoherps.com/