Rastrejant el Pirineu Aragonès, Canfranc

Imatge 1. Situació Canfranc
(Huesca)

Els Pirineus estan formats per una gran serralada muntanyosa situada al nord de la península ibèrica. Aquesta cadena muntanyosa es troba entre Catalunya, Andorra, Aragó, Navarra, el País Basc i França. Té una extensió de 415 km entre el Mediterrani (al Cap de Creus) a l'est, i l'Atlàntic (al País Basc) a l'oest, on s'uneix amb la serralada Cantàbrica. A la part central té uns 150 km d'ample. El pic més alt dels  Pirineus és l'Aneto amb 3.404 m.

Aquest agost vam fer una escapada a Aragó per passar uns dies explorant el Pirineu central. Vam pujar per Huesca cap a Jaca, i d'allà vam anar fins a Canfranc (1040 m), a la Vall del riu Aragón, que va ser el nostre "campament base". On vam participar en les III jornades de rastreig en el Pirineu Aragonès durant una setmana.

Passar uns dies al Pirineu durant l'agost és genial. A partir dels 1000 m ja es noten les temperatures més baixes, i trobem boscos de pi roig i fagedes precioses, una mica més amunt hi ha el pi negre i els meravellosos prats alpins, on des del juny comencen a florir flors característiques d'aquests estatges.

Aquests dies vam estar amb una de les persones més expertes en rastreig i pioner a la península, en Benjamin Sanz (Muskarirastros), l'organitzador de les jornades de rastreig. I amb ell i tot un grup d'apassionats per la natura vam gaudir d'uns dies a tope entre fauna i flora.

Dia 03-08-2015

El primer dia vam trobar-nos a la tarda al poble de sota Canfranc, a Villanua, on hi ha una presa i a la part anterior, a la cua, si troben uns fangs magnífics quan baixa el nivell del riu. Magnífics ja que al riu s'hi acosten tot tipus de mamífers a veure i hi podem trobar la seva empremta amb una qualitat de primera. Teniem un dia assolellat amb alguns núvols que s'acostaven. Vam veure petjades de limícoles (foto 1) i de micromamífers (foto 2) indeterminats. Dels quals seria difícil determinar-ne l'espècie, tot i que per la mida i la zona podríem arriscar-nos i acotar una determinació més concreta.

Foto 1. Petjades de limícoles

Foto 2. Petjades de micromamífers

Mirant una miqueta més vam trobar les petjades de la llúdriga, Lutra lutra (foto 3). Presenta 5 dits i és característica per no presentar la marca de les ungles a simple vista. Tot i que si ens hi fixem no és que no les presenti, sinó que no son llargues com a la petjades d'un gos per exemple, sinó que son molt curtes, d'uns 2mm, deixant una petita punxa marcada a la part superior del dit, que enlloc d'observar-se rodó s'observa una mica punxegut.

Foto 3. Petjada llúdriga
(5 dits, ungles curtes)

Aquesta zona seria el límit de l'hàbitat de la llúdriga, ja que mes amunt, a l'alta muntanya, si troba poc peix. És a dir que la llúdriga sembla ser que cria en tot tipus de rius, i que el factor limitant és l'aliment.

Un cop vistes les petjades podíem afirmar que a la zona on érem estava habitada per la llúdriga, de manera que ens vam posar a buscar el seu marcatge. Els rastres ens permeten afirmar la presència d'una espècie, però no la seva absència. La llúdriga marca el territori mitjançant excrements en llocs característics com pot ser la confluència de les aigües del riu i sobretot en pedres elevades de la vora o el mig del riu. El primer dia no les vam poder observar, podria ser que les passessin per alt, o que l'individu d'aquest tram fos una femella amb cries i no marqués per passar desapercebuda. Se sap que les femelles quan tenen cries deixen de marcar la zona. Excreten en el fang o en llocs on desaparegui ràpidament sense deixar rastre. I a més poden criar durant tot l'any, no tenen una època de cria concreta. També s'ha de tenir en compte que els animals que marquen el territori ho fan a temporades. I en funció de l'aliment de la zona marquen més o menys i en una extensió més gran o més petita.

La següent petjada que vam trobar va ser la del porc senglar, Sus scrofa, (foto 4), molt més freqüent de trobar.  Es tracta d'una petjada d'ungulat, d'entrada els ungulats poden ser confusos, però la de senglar per poc completa que la trobem podem assegurar que es seva, principalment per la diferència de les guardes respecta la resta d'ungulats. La petjada del senglar tot sovint marca les guardes, ja que les tenen molt baixes, i a més són molt obertes cosa que no passa en cap altre ungulat. A la foto es pot observar una de les guardes, la dreta. També s'hi observa un dels caràcters determinants que és la mitja cresta. La petjada del senglar mostra les 2 ungles unides fins a la meitat, deixant només mitja cresta de separació de dalt a baix. En la resta d'ungulats la petjada sol mostrar una cresta entera de dalt a baix.

Foto 4. Petjada senglar
(Mitja cresta, guardes obertes)

És important tenir en compte que les petjades només algunes vegades deixen l'empremta perfecte, que normalment trobem porcions de la petjada. De manera que un rastrejador et pot ensenyar unes nocions i uns caràcters a tenir en compte, però que poden ser confusos segons la manera de trepitjar de l'animal, el tipus de sòl, etc. Així que s'ha de tenir la ment molt oberta, no es tracta d'un mètode matemàtic.

Abans de pujar cap a Canfranc, a les ribes de l'Aragón també vam veure-hi les típiques banyeres de fang dels senglar.

Foto 5. Banyera de senglar

Després de buscar un rato a les ribes del riu Aragón vam pujar a Canfranc, a l'aula de Sargantana, on en Benjamin ens va estar donant les lliçons teòriques. A la lliçó del primer dia ens va parlar sobre el passat el present i el futur dels mamífers a la península.

Els rastres són un tema complex ja que d'entrada poden variar molt segons la zona on es trobin els animals. És molt important interpretar els últims 50 anys per entendre la situació en què es troben els animals. A principis del s. XX els boscos d'Espanya estaven arrasats. Els vedats de caça han permès la supervivència de moltes espècies que s'haurien trobat sense lloc on viure. Es van arrasar els boscos per poder sobreviure a la gana i al fred.

En Benjamin ens explicava que en general hi ha una percepció errònia de la relació de les cultures indígenes amb el medi. Els nostres avantpassats van extingir els grans  mamífers. Existeixen proves que mostren com a on arribaven els poblats humans s'extingien espècies animals. Degut als primers humans, no pas a la última gran glacicació (12000 a). Els polinesis van exterminar entre 1000 i 2000 espècies d'aus. Existien grans àguiles que caçaven persones. A Nova Zelanda van exterminar tots els grans moas (Dinornis sp.). L'illa de Pascua la van arrasar entera.
A la península es va exterminar els bisons, els urs (Bos primigenius, ancestre de les vaques, extingits s.XVII), els castors (s.IV) i el zebro (similar als cavall de pzewalski). De manera que a principis del s. XX Espanya estava arrasada i tenia una economia de subsistència, la gent sobrevivia com podia i eren autèntics depredadors. La gent s'alimentava de qualsevol animal que es mogués. A la zona on ens trobàvem, a Canfranc, actualment plena de boscos, als anys '20 estava completament pelada. Quan es va construir l'estació es va començar a replantar arbres per protegir-la de les allaus. Era tan el poc valor que es donava a la fauna salvatge i l'apreci que se'ls hi tenia que l'any 1956 a Espanya es va crear la "Junta de extinción de alimañas". Aquest òrgan creat i regulat pel govern franquista que va durar fins als anys '80 s'encarregava a cada poble o regió d'abonar als civils una quantia de diners per cada animal mort que se'ls portava, es pagava pels cadàvers de tot tipus d'animals considerats "alimanyes". Es pagava per matar mamífers com ossos, llops, linxs (que tants diners es gasta avui en dia per mantenir-los!), guineus, fagines, genetes, turons, visons i mosteles; ocells rapinyaires com àguiles i mussols; i rèptils com llangardaixos i culebres.
Així és que fins als anys '80 la natura de la península estava molt perjudicada, hi havia molt pocs boscos, tot estava contaminat, els rius eren una cloaca... I com és que els animals han sobreviscut? El primer punt és que els animals no son estúpids, aprenen, tenen cultures, no tenen capacitat de raonament, però no són màquines i són capaços d'utilitzar noves estratègies apreses per sobreviure. El segon punt és que hi ha una selecció dels més aptes, els més capaços, que no és el mateix que els més forts, la seva supervivència va més relacionada amb si són més o menys especialistes, i a falta d'un recurs s'adapten amb un altre, etc. I el tercer punt és que van tenir sort amb l'orografia i la particularitat de les terres de la península. Per exemple l'ós es va fer més petit (si el comparem amb l'americà...), el linx tenia conills per alimentar-se (que ha sigut un problema per ell quan han davallat les poblacions). Així és que van sobreviure els més generalistes i més capaços d'adaptar-se a les circumstàncies.

La situació actual dels mamífers:

- En perill - Linx, turó (se'n sap ben poc) i ós (batent records a Cantàbria).

- En expansió - Visó europeu (a Europa va a -, i a la península va a +), mangosta africana, llop (va a +, es reprodueix molt, però a Sierra Morena va malament), cérvol (molt abundant, però d'expansió lenta, podria passar a categoria abundant) i la cabra salvatge (és d'expansió lenta, però podria passar a la categoria abundant).

- Abundants - Teixó, mostela, ermini, marta, gat salvatge (és molt difícil d'estudiar), eriçó, cabirol (d'expansió ràpida) i lagomorfs (que varien les poblacions en el temps, tenen explosions demogràfiques).

- Molt abundants - Llúdriga, guineu, geneta, fagina, marmota, porc senglar (d'expansió ràpida) i isard.

A partir dels anys '80 amb l'abandonament rural per anar a les ciutats, cada vegada les espècies de mamífers, en general, han anat augmentant les seves poblacions. Cada espècie té el seu tipus d'expansió.

Per estudiar una espècie és molt important conèixer-la i conèixer la seva capacitat d'adaptació. La realitat actual es molt diferent a la de la meitat del s.XX. El desconeixament d'aquesta realitat condueix a conclusions errònies. Per exemple es diu que la llúdriga és de muntanyes i aigües cristal·lines ja que al començar els estudis als anys '80 era a on sobrevivien. Avui en dia es troben per tot arreu, en tot tipus de rius, a terra baixa amb aigües tèrboles de dubtosa qualitat, en canals de riu i fins i tot salten preses.

Com a curiositat hi ha el tema de la fauna en les ciutats europees, on s'hi troben guineus en parcs i jardins, a Dinamarca les fagines dormen dins els motors dels cotxes, i a Suïssa es veu a les guineus passejant per les ciutats. A Europa es va uns quants anys avançats respecta la protecció del medi ambient. Una pregunta que ens podria suggerir aquests fets és com deuen estar de plenes de fauna les muntanyes com perquè busquin llocs on viure a les ciutats. La qual cosa mostra una gran capacitat d'adaptació dels animals.


Dia 04-08-2015

Foto 6. Colecció petjades
Benjamin

El segon dia vam començar amb una lliçó teòrica sobre les diferents petjades que ens podem trobar al camp. En Benjamin ens va ensenyar una mostra de la seva col·lecció, i vam diferenciar algunes petjades bastant confusibles.

Vam observar la diferencia entre els principals ungulats del Pirineu, el porc senglar, el cérvol, el cabirol i l'isard (Foto 7). Començant per l'esquerra a la foto 7 hi ha l'isard, que presenta unes ungles primes molt separades, amb els 2 costats arrodonits, quan no hi ha guardes és difícil conèixer la direcció del moviment. Després hi ha la del cabirol que presenten també unes ungles petites, però acaben en una forma característica en punta a la part de davant, sovint en forma de cor. Després la de cérvol, ja molt més grossa, amb una impremta quasi rectangular. I finalment la del porc senglar, molt característica ja que quasi sempre marca les guardes que té molt avall i ben obertes, a més de marcar només mitja cresta de separació entre les ungles i certa inclinació en l'impremta.

Un altre dels punts forts va ser diferenciar les petjades del gat, la geneta i la fagina. A la foto 8 de dreta a esquerra primer hi ha la petjada del gat, que a proporció té uns dit molt grossos i el coixinet és pràcticament recta. Després la de la geneta, que té un cinquè dit molt característic, però que sovint no marca, presenta un coixinet en forma de M, amb una entrada al mig. I la tercera és la de la fagina, que presenta també una entrada al coixinet, un taló característic, que no sempre marca, i uns dits molt separats del coixinet.

Foto 7. Petjades ungulats

Foto 8. (D'esquerra a dreta a dalt)
Teixó, fagina, geneta i gat

Després de la lliçó vam sortir al camp, pels voltants de Canfranc. Vam passar per un camp d'herba on hi havia varis excrements de cérvol (foto 9), Cervus elaphus, poguent descartar el bestiar que porta mesos sense passar-hi i no es veien excrements en masses de ramat, a més els excrement de cérvol són molt grans i els dels adults ja no els podem confondre amb el bestiar, els trobem en pilons aïllats. Ens va explicar que la diferència entre uns excrements d'herbívor en boletes compactes o soltes és degut a si l'animal ha menjat herba tendra, en el primer cas, o menys tendra, en el segon. Una mica més endavant vam trobar unes petjades del cérvol (foto 10), que tot i tenir poca definició en vam poder apreciar el gran tamany i la forma més aviat rectangular amb les puntes del davant arrodonides.

Foto 9. Excrements cérvol

Foto 10. Petjada cérvol

Seguint caminant per aquests campets d'herba vam trobar un excrement de carnívor (foto 11), presumptuosament de guineu, ja que la fagina sòl fer-los una mica més petits. L'excrement presentava poca consistència, estava més aviat desfet i el contingut el formava pèl de micromamífer i pinyols de cirera. La majoria dels carnívors també mengen fruits del bosc quan n'és la temporada. De fet ens va explicar que els fruits persistents estan adaptats a què se'ls mengin els ocells i els que cauen ràpid al madurar són adaptats als mamífers.

Foto 11. Excrement guineu

Vam sortir dels camps d'herba i ens vam ficar cap al bosc de pins, on vam trobar pel camí varis petits excrements, que en alguns casos no presentaven la típica taqueta blanca de l'àcid úric dels ocells, i es podrien confondre per excrements de petits mamífers. Es tractava d'excrement de la merla, Turdus merula, o el tord, Turdus philomelos (foto 12). També vam veure les restes de l'alimentació de l'esquirol, pinyes plenes de filaments (foto 13).

Foto 12. Excrement de merla o tord

Foto 13. Restes alimentació esquirol

Un altre curiositat que vam veure, van ser uns rastres d'alimentació del picot. El picot picoteja les pinyes per menjar-se els pinyons i les tira, però sovint les deixa clavades a l'escorça dels arbres (foto 14), d'aquesta manera els marca. Fa unes petites ranures a l'escorça i les introdueix. I en aquest bosc va ser on vam veure les primeres marques de rascadures de cabirol (foto 15). Es tracta d'unes rascades a poca altura i de poc grossor, més aviat fines. Quan al cabirol li surten les banyes tenen un recobriment, com un borrissol, que es rasquen amb els arbres petits per treure-se'l. Un cop ja se l'han tret rasquen amb les puntes de les banyes, sovint ja en arbres més grans, per tal de marcar el territori.

Foto 14. Escorça de pia amb
pinyes clavades pel picot

Foto 15. Rascadures de cabirol

Imatge 2. Petjada esquirol

Després de dinar vam fer un altre lliçó teòrica, en la que ens va començar les explicacions dels mamífers un a un i com detectar i entendre els seus rastres.

Vam començar pel curiós i àgil esquirol, Sciurus vulgaris, que deixa unes petjades petites amb 3 dits en línia característics i restes d'alimentació de pinyes plenes de filaments que deixa al arrencar les bràctees. Deixant a vegades restes apilades en menjadors. També dels seus niu en bola que solen col·locar en arbres perennes com les coníferes i rarament en arbres caducs on són presa fàcil. Fets normalment amb molses i herbes.

Ens va parlar del conill, Oryctolagus cuniculus, que podria ser el símbol d'Espanya, que de fet és una paraula d'origen romà "hispania" i abans fenici amb el significat de "Terra de conills", que feia referència a la península ibèrica. El conill ha tingut problemes d'epidèmies el darrer segle, el 1958 la mixomatosis va matar el 98% de la població, i els anys '80 hi va haver una elevada mortalitat amb la triplevírica. Tot i això el conill té grans explosions demogràfiques i ha pogut mantenir les seves poblacions i refer-se, fins al punt de poder ser problemàtic pels humans per exemple amb les galeries excavades sota vies de tren i carreteres. Ens va parlar de les seves petjades característiques que va marcant en forma de Y (2 i 2) (Imatge 3), les conilleres entre 10 - 15 cm de boca, les seves latrines i les escarbadures que fan per marcar el territori.

Imatge 3. Petjada conill/llebre

La llebre, Lepus europea, amb unes petjades iguals a les del conill però de mida més gran. Amb predilecció a climes de muntanya, mentre que el conill té predilecció per zones de clima més mediterrani. I en lloc de caus fan enllitaments, llocs on descansar a l'aire lliure, que rarament es poden observar ja que solen quedar força camuflats.

L'eriçó, Erinaceus europeus, que és el mamífer més antic de la península, juntament amb l'eriçó morú que es troba només a la costa mediterrània, i lo difícil que és de rastrejar.
Ens va parlar de la marmota, Marmota marmota, que va ser introduïda als Pirineus pels francesos l'any 1948. Fa 15.000 anys habitava la pradera dels Pirineus en períodes freds. I ara tornen a haver-hi praderes artificials degudes al bestiar. Formen galeries on viuen i hi passen part dels hiverns més freds, arribant a hivernar quan és necessari. I hi amaguen els excrements a l'entrada d'alguns túnels o petits racons sota les pedres. Les entrades de les marmoteres son sempre arran d'una pedra a sota de la qual excaven. Els primers anys es veien molt ja que deixaven tota la terra a l'exterior, amb el temps les plantes han anat cobrint la terra dipositada a l'exterior i queden més desapercebudes.

Foto 16. Alzinar de Villanua

Feta la lliçó vam baixar a l'alzinar de Villanua, una formació forestal curiosa a aquestes altures, deguda a què les valls del Pirineu solen estar orientades de nord a sud, i permeten que pugin llengües de clima mediterrani a grans altures.  Vam començar a caminar entre els camins i el primer que ens vam trobar en un marge va ser una latrina de teixó (foto 17). Sovint les latrines estan compostes per varies excavacions on van dipositant les femtes, en aquest cas es tractava d'una sola cubeta, que no semblava excavada sinó aprofitada del relleu, on hi havien dipositat força excrements.

Seguint el camí vam trobar una petjada de cérvol bastant definida (foto 18). Amb la seva forma més o menys rectangular, de mida grossa, i que diferenciem de la d'un senglar que no ha marcat les guardes sobretot per tenir l'acabament de la part anterior ben marcat, força recta, mentre que el senglar el té amb certa inclinació, també ens orienta el fet de marcar la cresta completa entre les ungles de dalt a baix, i no mitja com en la del senglar.

Entrant en un altre camí vam començar a trobar el rastre d'una guineu, que amb el primer excrement ens va fer dubte de si es tractava d'un gat salvatge. Es tractava d'un excrement blanc, degut a haver menjat ossos, amb una mida força gran (2x5cm). Vam sortir de dubtes en anar trobant més excrements de mides menys grans i propis de la guineu seguint el camí, com el de la foto 20 amb pinyols de fruita. La guineu així com la fagina marca pels camins, el gat salavatge també ho fa a vegades, tot i que es té menys coneixement sobre els seus costums. Descartem que sigui de fagina quan trobem excrements d'una certa mida. A més, lo habitual és que quan un animal marca una zona, no hi marqui un altre espècie, de manera que si determinen en un camí un excrement de guineu el més probable serà que en tot el camí sigui el mateix animal, no es mesclen.

Foto 17. Letrina teixó

Foto 18. Petjada cérvol

Foto 19. Excrement guineu
(ingesta ossos)

Foto 20. Excrement guineu
(ingesta fruita)

Més endavant vam veure les típiques escarbadures dels senglars (foto 21). Els senglar fan petits forats on fiquen el morro i van aixecant la terra buscant aliment com insectes i cucs, a vegades fins i tot ruscs d'abelles. Les escarbadures són inconfusibles, i si ens hi fixem veiem que la terra està escarbada en totes direccions, cosa que no fa cap altre animal. Per exemple el teixó quan escava tira la terra a prop i cap a una o dos direccions com a molt, i la guineu la tira lluny en una sola direcció. Seguint la pista del senglar vam trobar les rascades que fa als arbres marcant-los de fang després de fer-se els seus banys. I més endavant vam veure els seus excrements (foto 23) de boles compactades entre elles, el diferenciem fàcilment dels altres ungulats ja que presenta molts trossos d'herbes enters, en canvi els ungulats herbívors, com el cérvol i el cabirol, trituren molt bé l'aliment ja que son rumiants i no queden restes d'herbes enteres a la femta. També vam veure excrements de cria de senglar (foto 24), més petits i en boles sense compactar, a diferència dels altres ungulats les boles, a part de contenir trossos enters d'herbes, són molt deformades.

Foto 22. Rascada de senglar

Foto 21. Escarbadures senglar

Foto 23. Excrement senglar

Foto 24. Excrements cria senglar

Vam seguir la passejada travessant una mica el bosc i enllaçant camins, vam trobar més marques de cabirols que rascant-se el borrissol de les banyes havien maltractat alguns petits arbres. I al final vam topar amb els seus excrements (foto 25), boles petites i allargades, que es podrien confondre amb les dels xais, però en aquesta zona no hi havia signes de ramat, sobretot per la poca abundància dels excrements.

Ja acabant la sortida vam trobar un parell de curiositats, primer l'anomenada ooteca de mantis (foto 26), és a dir una petita estructura que enganxa a les pedres i hi diposita els seus ous. I ja quan marxaven vam veure el que els rastrejadors anomenen xiclet (foto 27), els restes d'una masticació d'herbes que un ungulat tria, mastega, n'exprimeix els sucs i l'escup.

Foto 25. Excrement cabirol

Foto 26. Ooteca de mantis 

Foto 27. Xiclet d'herbívor

Dia 05-08-2015

A la primera lliçó del tercer dia ens va parlar de la mostela, Mustels nivalis, i l'ermini, Mustela erminia, que diferenciem per la punta de la cua de l'ermini que és negra i a l'hivern es torna tot blanc. Del seu difícil rastreig, són animals petits amb petjades molt petites que requereixen un fang molt fi per veure-les bé. Una de les curiositats és que aquestes dues espècies quan hi ha molt menjar seleccionen la part que mes els agrada (llom, cervell..) i abandonen la resta.

El turó, Mustela putorius, que n'hi ha molt pocs i és rar de veure. És l'únic mustèlid que les seves poblacions han anat a pitjor.

Del visó europeu, Mustela lutreola, i el visó americà, Mustela vison, que és més gran i més agressiu que el primer. Tots dos són animals amb  petjades molt petites que difícilment deixen marca. A diferència de la llúdriga fan els excrements cilíndrics i més consistents, tot i que la llúdriga a vegades també els fa consistents, sempre els fa amb un oli per sobre i són un cúmul d'espines o trocets de closca que normalment es desfan en agafar-los.

La fagina, Martes foina, una espècie present per tot tipus d'hàbitats des de l'altiplà central als prats alpins, a diferència de la marta, Martes martes, que només viu als boscos de muntanya. Totes dues tenen una petjada que recorda a la del gat, però té la separació entre els dits i el coixinet molt més gran. Fan uns excrement molt variats en formes, longituds i continguts. Són similars a les de la guineu, en la forma de marcar camins i tot, però la guineu els fa més grans, com que en una zona només marca una de les 2 espècies, si tots son petits podem dir que son de fagina o marta. I si n'hi ha algun de gran que son de guineu. També hi ha una diferència en l'olor. La fagina també pot fer latrines a part de marcar els camins, diferenciant-los dels de geneta que son molt més grans. Els excrements de la marta tendeixen a ser molt més allargats.

Per acabar en Benjamin va explicar-nos uns quants conceptes i idees a tenir en compte a l'hora de rastrejar. El primer que cal tenir en compte és el biòtop on ens trobem, és a dir quines son les condicions ambientals de la zona, i les espècies vegetals i animals que podem trobar.  Sembla evident, però val la pena tenir en compte que conèixer l'entorn on ens trobem ens ajudarà molt a l'hora de rastrejar una zona. Per exemple un bosc madur és un lloc pobre biològicament, molt homogeni, la riquesa es troba en les zones amb mosaic (bosc, prat, pantà, ribera...). A més les pinedes acidifiquen molt el sotabosc, sobretot en zones de secà. És important tenir en compte que els animals volen menjar i refugi, la qualitat de l'aigua o els residus del medi els importa menys. De manera que potser que no trobem llúdriga en les aigües cristal·lines d'un riu d'alta muntanya, i si que la trobem en les aigües tèrboles del tram baix.
Els roquissars i llocs amb amagatalls, com els penyassegats i parets amb racons on amargar-se, són magnífics per trobar tot tipus de rastres animals. Les acumulacions de troncs i plantes arrastrades pel riu els hi encanta a les llúdrigues, les guineus, les fagines, etc. Però s'ha de tenir en compte que els rius mediterranis tenen grans avingudes i els animals ja ho saben, tot i que això queda modificat amb les preses.

Els llocs on sempre hem de mirar per buscar rastres:

- Petits boscos aïllats/ clarianes en el bosc
- Marges entre camps
- Drenatges en carreteres i camins
- Ponts
- Canteres/ talussos/ cimes/ fondalades
- Parets calcítiques (no granítiques)
- Barrancs i rieres
- Vorades dels rius
- Cues dels pantans (magnífic per trobar petjades)
- Ruïnes
- Murs, roques i vores
- Sèquies : ponts

Feta la lliçó vam sortir al camp, al costat de Canfranc, al que anomenen el "bosque de enanitos". Es tracta d'un boscs de pi roig amb tilers i verns principalment. Començant a caminar pel camí principal vam trobar-nos amb una magnífic escurçó pirinenc, Vipera aspis, en Benjamin no va dubta a tirar-se a agafar-lo i així vam poder veure'l bé i fer-li unes quantes fotos.

Foto 28. Benjamin
agafant l'escurçó pirinenc

Foto 29. Escurçó pririnenc,
Vipera aspis

Seguint el camí vam tornar a trobar les marques als arbres de picots i algunes pinyes incrustades. Ens vam ficar fins al boscs, i vam començar a mirar als arbres en busca de marques de cabirol, cérvol o senglar, ens va costar trobar-ne, però al final en un tros vam trobar les marques del cabirol, petits arbres pelats on es refreguen el borrissol de les banyes noves i arbres més grans rescats amb les puntes, però eren marques velles, de l'any anterior segurament, o sigui que alguna cosa estava passant en aquella zona que no hi trobàvem indicis dels cèrvids. De la mateixa manera que també trobàvem pinyes velles dels esquirols i cap de nova. Podríem deduir que les poblacions d'aquests animals en aquella zona han sofert algun problema que ha donat lloc a una baixada demogràfica. L'esquirol l'hauríem de trobar pràcticament sempre en boscos de pins i avets quan les poblacions estan bé.

Foto 30. Papallona zebra

Així que després de fer algunes observacions i reflexions vam baixar del bosc un altre vegada direcció Canfranc. Pel camí vam topar-nos amb la preciosa papallona zebra (foto 30).

Vam creuar el riu per anar a veure l'altre costat de la vall mentre arribàvem a Canfranc i vam veure algunes escarbadures de senglar. Quan vam deixar de mirar a terra i vam aixecar el cap vam poder veure com ens sobrevolaven un voltor i un aufrany.

Foto 31. Creuant el riu Aragó

A la tarda després de dinar vam reprendre la teoria parlant d'algunes espècies més de mamífers. La llúdriga, Lutra lutra, com ja havíem vist al camp té una petjada molt gran (7- 8 cm) que no presenta ungles. Té un caminar molt característic en diagonal que es veu reflectit en el rastre de les seves petjades. Els seus excrements com deia al comparar-los amb els del visó són una amalgama d'espines, closques i altres restes de poca consistència, amb un oli pel damunt. L'oli desapareix ràpid i amb el temps es tornen blancs. Són tant poc compactes que normalment es desfan al tocar-los (són de difícil recol·lecció). A vegades podem trobar que marquen en una mateixa zona que la fagina. Marca en llocs prominents, com pedres, murs i muntanyetes de terra que fa rascant el terra. Normalment trobem la llúdriga més avall de 800 - 1000 m, on hi ha molt aliment per ella. Però entre primavera i estiu, quan a l'alta muntanya hi ha molts amfibis  que van a pondre al riu, puja fins als 2000 m. Quan s'alimenta de gripaus els hi arranca la pell per evitar les toxines. En general sòl menjar carn de peix (10 - 25 cm) i se'ls menja enters, no deixa restes, en canvi quan menja crancs si que en trobem les restes de les pinces i el cap aspercides a troços, a diferència de quan el depreda un ocell que el deixa tot junt i sovint enter i buit per dins, amb l'abdomen obert d'on n'extreu la carn. Crea uns passos de fauna molt marcats, entrant i sortint sempre pels mateixos llocs. És una espècie que pot criar durant tot l'any en qualsevol lloc, entre unes arrels, en un túnel... I a on hi fa un cau desapareixen els seus rastres per tal de passar desapercebuda.

Per tal de sondejar la llúdriga:

1) Agafar el mapa, buscar ponts

2) Rastrejar el riu en trams de 600 m

La teoria va seguir amb l'aguait i l'acostament (com deia en Benjamin "acecho y receho"). L'aguait és quan ens quedem quiets per esperar a què aparegui un animal, i l'acostament és quan l'anem a buscar, cosa que és difícil en mamífers.

Aguait

En llocs de secà els punts d'aigua són boníssims per l'aguait dels animals. Quan trobem un bon lloc d'aguait hi podem col·locar una càmera de fototrampeig. Quan fem esperes en un aguait és important que tinguem en compte la direcció del vent, ja que molt animals no tenen gaire bona vista però si que tenen un olfacte excel·lent.

Bons llocs d'aguait:

- Punts d'aigua aïllats
- Franges naturals o arbredes en zones urbanes desforestades
- Punts elevats sobre passos de fauna
- Altres: punts de salitres (ungulats), punts de fang...

Acostament

Quan et creues amb animals has d'estar quiet. Intentar amagar-te és un error ja que sentiran o veuran el teu moviment i s'espantaran. La majoria d'animals sobretot oloren i senten, de manera que si quan ens creuem amb ells ens quedem quiets és més fàcil que no es donin compte de la nostre presència. El més important és tenir en compte la direcció del vent per tal de què no olorin la nostre presència. En general la vista dels mamífers és força dolenta.

Llocs i animals per fer acostaments:

- A Montserrat la cabra montesa
- A la vall d'Ordesa l'Isard
- Als prats alpins d'alta muntanya, durant l'estiu, erminis, fagines, guineus, esquirols (primeres i últimes hores del dia)
- A la Vall d'Aran l'os, a l'hivern si neva i falta menjar???. Quan comença la primavera i comença a sortir herba tot baixen a buscar-la, després van pujant segons l'aliment que hi hagi.

Foto 32. Aguait als prats alpins
(Entre Astún i Candanchú)

Acabada la teoria vam agafar els cotxes i vam pujar cap amunt als prats alpins, entre Astún i Candanchú. El cel era clar i feia bon dia. Vam parar a la vora de la carretera i vam posar-nos a observar els prats amb els prismàtics i el telescopi terrestre.
Mentre estavem a l'aguait vam veure passar algunes gralles de bec vermell i de bec groc. Fins que la bona vista del company de Navarra va localitzar un ramat de femelles d'isard. Els mascle vells són solitaris, i els mascles joves fan manades petites, de manera que quan veiem una manada nombrosa es tracta d'un grup de femelles.
Vam seguir una estona a l'aguait i vam localitzar unes marmotes i els seus caus. Vam escoltar els seus xisclets d'alerta, per la meva oïda similars al so d'un ocell. Així que un cop les vam localitzar vam decidir fer un acostament cap a la zona on es trobaven a veure els caus i a veure què trobàvem pel camí. vam agafar un camí cap al prat on les havíem vist, i ens vam creuar amb una papallona apolo (foto 33), típica del Pirineu. Seguint el camí vam tenir la sorpresa de tornar-nos a creuar amb un altre escurçó pirinenc (foto 34).

Foto 34. Escuçó pirinenc

Foto 33. Papallona apolo

Baixant vam veure unes quantes flors alpines, i vam arribar en uns bassals amb fang dels rierols que baixaven de la muntanya, on vam veure-hi les curioses petjades de les granotes (foto 35 i 36). Amb l'empremta de la ma fan una forma d'estrella irregular amb 5 puntes i amb el peu marquen 4 punts amb els dits.

Foto 36. Petjada peus granota

Foto 35. Petjada mans de granota

Foto 37. Didalera,
Digitalis purpurea

Des dels bassals de fang vam anar pujant pels prats cap als caus de les marmotes. Caminant cap a ells vam veure unes quantes flors alpines més, entre les quals la preciosa didalera, una de les meves preferides.

Vam trobar el primer cau, més avall d'allà on les havíem vistes. Els caus de les marmotes solen estar excavats a la vora d'una roca gran i cap a sota d'aquesta. Així que sols trobar una gran roca amb una entrada de 20 - 30 cm, amb un piló de terra al davant quan son recents o sense, ja que amb el temps va quedant coberta per la vegetació. Vam seguir pujant fins a les marmoteres que havíem vist des de l'aguait, com era d'esperar no vam veure cap marmota, totes estaven amagades, però vam estar una estona observant les diferents entrades i el disseny de les marmoteres.

Foto 38.  Marmotera

Foto 39. Marmotera amb
terra al davant

Baixant per tornar cap als cotxes ens vam trobar amb un parell d'amfibis, la granota vermella, Rana temporaria, amb la seva cella negra característica, i un gripau comú, Bufo bufo, d'una bona envergadura.

Foto 40. Granota vermella

Foto 41. Gripau comú

Foto 42. Paisatge des dels prats alpins

De baixada vam parar a fer un cop d'ull en un bosc de pins i avets darrera de Canfranc estació, que ens va semblar força interessant per l'abundància de marques de cabirol, i vam decidir tornar-hi el dia següent a rastrejar-hi més a fons.


Dia 06-08-2015

Com cada dia vam començar al matí amb la teoria. En Benjamin ens va començar parlant del teixó, Meles meles, que és un animal que passa molt desapercebut i no se'n coneix l'abundància. Té unes petjades molt caracterísitques i inconfusibles en les que marca 4 dits en línia. Però normalment trepitja el peu sobre la ma i es veuen les petjades sobreposades. Defeca en latrines, excavant petites concavitats o aprofitant-les si n'hi ha en el terreny, se'n troben de 1 a 5 juntes, els excrements són molt pudents i no hi trobem cap restes, tot queda molt ben triturat. Se'n poden trobar de fang, quan han menjat molts de cucs, i excreten el fang. Viuen en teixoneres, que són galeries complexes, sovint amb moltes entrades (de 1- 3 forats en zones seques i fins a 30 en zones humides) totes connectades entre elles, que solen amagar més que no pas les guineus. L'entrada del cau és de la mida del de la guineu però normalment amb un canal allargat al davant, que es forma a mesura que va apartant la terra molt lluny de l'entrada, la guineu l'aparta lluny però només fins on arriba tirant-la. A vegades deixen herbes fora del cau secant-se per després col·locar-la dins al cau. Tenen unes ungles molt llargues per excavar, i les seves escarbadures (no caus) són característiques per apartar-hi la terra en una sola direcció (màxim 2) i al costat, no pas tirant-la lluny com fa la guineu. Excaven per fer els caus i per buscar aliment, busquen cucs, bitxos, ruscs d'abelles i inclòs rasquen mengen fusta de troncs podrits on hi ha bitxos.

La guineu, Vulpes vulpes, que és un animal molt desconfiat quan habita al bosc, però que agafa molt camfiança quan habita a les proximitats humanes. La seva petjada és similar a la d'un gos, com a cànid que és, però el caràcter diferencial més important i visible és que tenen les ungles fines, mentre que els gossos les tenen grosses. També en una bona petjada en uns bons fangs hi podem observar el pel que marquen entre els dits i coixinets, que normalment no presenten les de gos. El tema de fer una ralla entre els dits del mitg i els laterals se sol complir, però en algunes petjades de gossos també es pot complir, per tant no és de fiar. Un altre característica és que quan trobem un rastre de petjades són en línia recta una rera l'altre, sol caminar amb decisió cap a una direcció.
Fa els excrements marcant en zones prominents, Quan és un lloc elevat com una pedra sol ser un mascle, i quan és un lloc més arran del terra sol ser una femella. Els excrements tenen un olor característic que amb l'experiència es pot arribar a conèixer, diferenciant-lo dels de gos, a més sovint presenten restes de fruits, ocells, pèls, etc. i de la fagina. De la darrera podem diferenciar-los per la mida quan en veiem algun de prou gran. Poden ser de diferents colors, blanc quan mengen ossos, vermell quan mengen roser silvestre, marró clar quan mengen cireres d'arboç, etc.
La guineu construeix les guineueres en llocs visibles, no sol amagar-les. En climes càlids les sol utilitzar poc, sobretot les utilitzen per criar.
Quan trobem restes de depredacions seves, solen estar acompanyades d'un excrement per marcar-les. Quan trobem les restes d'un peix pelat sol ser obra seva, la llúdriga se'ls menja enters.

La geneta, Genetta genetta, és una espècie que va arribar a la península recentment amb els fenicis o els àrabs. Té unes petjades característiques similars a les dels gats, però que quan estan completes marca un cinquè dit i no hi ha dubte de què son seves. També si veiem bé la marca del coixinet, podem apreciar que a diferencia del gat té un entrant al mig. Un altre caràcter difícil de veure, són uns petits entrants en els dits, com si hi tingues petits talls, només es marca en condicions molt òptimes.
Defeca uns excrements molt grans en latrines de més de 1'5cm x 10 cm. No se sap ben bé quina és la funció de les latrines per les genetes, però podria ser una mena de centre social on conèixer els individus que habiten a la mateixa zona. Sigui com sigui és un bon lloc per fer un estudi poblacional, posant una càmara de fototrampeig i identificar els diferents individus. L'altre manera seria fer captures i col·loca'ls-hi radiotransmissors per veure quan territori ocupen i a partir d'aquestes dades fer una extrapolació per tal de saber quants individus hi ha en una zona.

Foto 43. Bosc d'avet,
Abies alba

Després de la teoria vam agafar els cotxes per pujar un altre vegada a Canfranc Estació, al bosc de pins i avets del darrera. Es tractava d'un bosc amb pi roig, Pinus sylvestris, i algun avet autòcton, Abies alba, i amb forces avets al·lòctons, Picea sp. Quan trobem pinyes d'avet enteres al terra podem saber que son de la Picea sp. (foto 44) ja que les de l'avet autòcton es desfan abans de caure al terra. També podem diferenciar les dues espècies pel tronc, A. alba té l'escorça blanca (foto 43), i Picea sp. té l'escorça marró fosc. A més la fulla també és diferent, A. alba té les fulles distribuïdes en un sol pla i Picea sp. té les fulles distribuïdes al voltant de tot l'eix de les branques (foto 45).

Foto 44. Pinya de Picea sp.

Foto 45. Fulles de Picea sp.

Foto 47. Fulles Abies alba

Foto 46. Picea sp.

Entre els arbres també vam veure el treball a la fusta que fan els picots, en algunes zones hi veiem arbres, normalment de fusta morta, amb alguns orificis ben treballats pel picot. En aquests forats s'hi sol ficar a menjar, per tant els podríem considerar menjadors.

Foto 47. Forats dels picots,
menjadors

Foto 48. Arbre rescat i terra
escarbat per un cabirol

Així és que ens vam posar a rastrejar sota aquest bosc de pins i avets, el sota bosc pobre ens feia fàcil passar buscant rastres. Tal com havíem vist el dia anterior, era ple de marques de cabirol, aquella zona la podríem anomenar "el regne del cabirol". Vam veure-hi forces excrements de cérvol, però no estaven marcant la zona. Vam veure unes marques més a part de les dels arbres que ja havíem conegut dies abans.  En alguns dels arbres on es rascava les banyes, fossin arbres petits per treure's el borrissol o arbres més grans on rascava amb les punxes de les banyes, hi deixava unes petites escarbadures al peu. Se sap que deixa les seves olors per les peülles, però no se sap què és l'important a l'hora de marcar, si les rascades a l'arbre o las escarbadures del terra, si una cosa és conseqüència de l'altre o cadascuna té el seu significat per a ells. Vam seguir rastrejant i empapant-nos amb tot un ventall de marques de cabirol en els arbres. Les quals podíem saber que eren de cabirol sobretot per l'altura, el cérvol fa unes marques similars però a més altura.

Foto 49. Arbre marcat
 per un cabirol

Foto 50. Arbre marcat
 per un cabirol

Foto 51. Enllitament de cabirol

Seguíem caminant veient marques de cabirol fins que vam arribar a una zona del bosc on vam trobar llits de cabirol, el cérvol no es prepara el llit, es tomba directament al terra. El cabirol es prepara unes petites concavitats en el terreny rascant una mica, i s'hi estira a reposar, si s'observen bé es veu que la terra està compacta, aplastada pel seu pes, i amb sort si poden trobar alguns pèls.
Era rar no trobar marques de cérvol, però el més estrany era no trobar-ne de porc senglar, n'havíem vist algunes però eren velles. Vam seguir caminant pel bosc rastrejant i finalment vam topar amb les primeres senyals de la presència del senglar, el seus arbres preferits són els pins i els avets, en aquest cas un gran pi ben rescat de refregar-s'hi que ja portaven temps visitant-lo i alguns arbres del voltant marcat amb els ullals. Les marques que fan als arbres amb els ullals són molt més gruixudes i horitzontals que les del cabirol, a poca alçada. Els arbres solen fregar-s'hi quan surten dels banys de fang, deixant-los enfangats.

Foto 52. Rascador
de senglar

Foto 53. Rascades d'ullals
de senglar

Foto 54. Refugi Lopez Huizi

Després d'un empaig de marques de cabirol i senglar ens vam donar per satisfets i vam tornar a Canfranc a dinar. A la tarda vam pujar cap als prats alpins un altre cop, a dalt de la muntanya, aquesta vegada a sobre de Canfrnac, vam pujar per la pista de Las Blancas fins al refugi de Lopez Huizi, un lloc magnífic a prop de la collada de la Magdalena, que comunica la Vall Aragón amb la Vall d'Aísa.
A part dels espectaculars paisatges que vam disfrutar pujant, just abans d'arribar al refugi vam trobar un bassal amb fang on hi havia petjades de llebre, i buscant al voltant hi vam trobar els seus excrements. Tal com ens havia explicat en Benjamin les petjades de la llebre eren molt similars a les del conill però de mida més gran, el mateix passa amb els seus excrements, boletes groguenques amb molta fibra de mida més gran que les del conill.

Foto 55. Petjades llebre

Foto 56. Petjades llebre

Foto 57. Petjades llebre

Foto 58. Excrements llebre

Després d'això vam estar a l'aguait des del refugi, amb els prismàtics i un telescopi terrestre, observant a la llunyania entre els prats un remat de gran quantitat de xais i de vaques, també vam poder veure alguna marmota, algun isard i fins i tot una guineu creuant pels prats. Mentre estàvem a l'aguait vam disfrutar dels colors i paisatges que va deixant el sol durant el seu descens, fins que es va fer de nit i vam passar una bona estona observat les estrelles.

Foto 59. Final del dia al refugi Lopez Huizi

Dia 07-08-2015

Foto 60. Rastrejant
els prats alpins

Quan em vaig despertar al refugi els més matiners ja tenien el telescopi terrestre muntat i estaven a l'aguait dels prats, havien localitzat un grup d'isards, i una estona abans havien estat observant un grup de senglars. Vam seguir a l'aguait mentre els altres s'anaven aixecant i anàvem esmorzant.
Un cop vam estar tots apunt i esmorzats vam sortir a donar una volta pels prats, a fer un acostament a les marmoteres. Vam veure uns quants caus amb diverses entrades, i en algun d'ells hi vam trobar els excrements de les marmotes (foto 61). Són de forma allargada però no gaire llargs. Els solen dipositar sota les roques en alguna entrada de les marmoteres o alguna petita excavació pròxima a elles sota les roques.
També vam trobar alguns excrements d'isard (foto 62). Són les típiques boletes que fan la majoria d'ungulats herbívors però força petites i amb una gran peculiaritat, són puntejades! Si ens hi fixem detalladament els hi veiem que sobre del fons marró fosc hi ha petites taquetes d'un marró més groguenc.

Foto 61. Excrement de marmota

Foto 62. Excrements d'isard

Per acabar la volta vam veure al rei de la praderia, un escarabat piloter, ja l'havíem vist en varies ocasions, però aquest cop li vam fer una mica més de cas i vam parlar d'ell, i és que els escarabats piloters són un element molt important dels prats alpins. Sobretot quan hi ha tanta pressió de pastura i es dipositen grans quantitats d'excrements. Els escarabats piloters els agraden els excrements frescos, i és per això que contribueixen en el manteniment dels prats, s'emporten els excrements sota terra, de manera que un excrement que potser trigaria 2 mesos en descompondre el fan desaparèixer amb 4 o 5 dies.

Foto 63. Escarabat piloter

Foto 64. Rascades del
cabirol en un roser 

Vam agafar els cotxes i vam anar baixant un altre cop per la pista de Las Blancas direcció Canfranc. Pel camí ens vam parar en una pineda a rastrejar una mica. En aquesta pineda vam veure-hi moltes pinyes que havien sigut menjades pels picots. També vam veure petjades d'ungulats, de cabirol i unes altres entre senglar i cérvol que no vam poder assegurar per la seva poca definició. Vam veure un roser rascat per un cabirol. I finalment hi vam veure un parell de curiositats degudes a factors ambientals abiòtics. El primer vam veure en un arbre la marca d'haver rebut l'impacte d'un llamp (foto 65). I el segon va ser un arbre que mostrava les seqüeles d'haver-li explotat el cambium (foto 66) degut al fred, l'expansió de l'aigua al glaçar-se pot produir aquestes ferides als arbres. Un dels animals que no vam trobar-ne rastre cap dels dies va ser la geneta, ja que és una espècie que prefereix el clima mediterrani, generalment no arriba a l'alta muntanya.

Foto 65. Pi amb
l'impacte  d'un llamp

Foto 66. Pi amb marca
del fred

Foto 67. Petjades de guineu,
s'observen els pèls

Vam acabar de baixar i vam anar a dinar a Canfranc. A la tarda vam planejar de baixar tot el grup l'embassament de Yesa, a una hora de camí, però després de dinar, mentre el grup gandulejava una estona, amb la Blanca ens vam motivar a baixar a la presa de Villanua a veure què hi trobàvem i a treure uns quants motlles d'escaiola, ja que la previsió per la nit era de pluja i al dia següent s'haurien esborrat totes les petjades. Així doncs abans d'anar a Yessa ja vam veure unes quantes petjades de les que vam fer escaiola. Vam veure petjades de guineu, de llúdriga i de fagina. Les petjades de guineu que vam trobar era un peu sobreposat amb l'altre, però el que millor s'apreciava eren els pèls entre els dits i el coixinet.

Finalment a la tarda vam baixar del Pirineu cap a l'embassament de Yesa, també part del riu Aragón. Teòricament les cues dels pantans són llocs magnífics per anar a veure rastres, sobretot petjades, i vam baixar a comprovar-ho. A l'embassament vam començar tornant a trobar unes petjades de llebre. Vam agafar la vora del riu i la vam anar seguir direcció la presa. Poc després de començar a caminar per la vora ja vam trobar el primer rastre de llúdriga, un excrement. A partir d'aquí vam anar trobant varis excrements, i més endavant restes d'un cranc insignia depredat per la llúdriga (foto 69), que és un altre espècie al·lòctona de cranc de riu que tenen per aquella zona. Vam poder veure tot un repertori d'excrement de llúdriga com per fer-ne una col·lecció amb les diferents formes, continguts, colors i consistències. Alguns eren plens de trossos de cranc, altres d'espines, alguns eren cilindres perfectes altres eren una excreció desfeta en "plaf", etc. Algun dels més ideals va ser el cilíndric amb trossos de cranc amb la marca  de l'oli que excreten a la pedra (foto 68). Una de les coses que hem de tenir en compte per no confondre amb l'excrement del visó americà és que la llúdriga sempre excreta en llocs prominents i el visó no.

Foto 68. Excrement llúdriga

Foto 69. Depredació lludriga

Foto 70. Cranc insignia

Vam seguir rastrejant el riu, creuant-lo de cantó a cantó, semblava que mai arribaríem a la presa, però anàvem trobant un fart de rastres pel camí, vam veure petjades de llúdriga (fotos 71 i 72), de senglar (foto 73), de cabirol (foto 74) i de fagina. També vam conèixer en viu el cranc insignia (foto 70).

Foto 71. Petjada llúdriga

Foto 72. Petjada llúdriga

Foto 73. Petjada cabirol

Foto 74. Petjada cabirol

Finalment alguns es van anar rendint pel camí i ens van esperar a la tornada, els que vam quedar no vam aconseguir arribar a la presa ja que se'ns va fer tard i vam acabar tornant però vam fer una bona rastrejada, sens dubte les cues dels embassaments són un molt bon lloc per rastrejar quan baixen les aigües i estan plenes de meravellosos fangs per on passen els animals per arribar a l'aigua.

Foto 75. Rastrejant l'embassament de Yesa

Dia 08-08-2015

El penúltim dia de les jornades el vam començar amb unes pluges que es van allargar durant tot el matí, així que no vam fer excursió matinal, però si que vam anar a rebre algunes de les meravelloses lliçons den Benjamin.

El matí plujós del dia 08 vam anar a fer una classe teòrica que va començar amb un repàs de les petjades. En primer lloc ens va fer un parell d'apunts sobre l'absència de la geneta fora del bosc, i és que no se'n allunya per por als depredadors, així que difícilment en trobarem petjades en llocs com l'embassament que vam visitar el dia anterior. I l'esquirol bàsicament el trobarem en boscos  de pinyes i alguns altres fruits. Ens va parlar de l'escaiola i com realitzar col·leccions de petjades i sobre com passar-les a motlles de resina. Ens vam estar mirant una estona les petjades de resina i després vam passar a la pantalla, on ens va fer la comparativa entre algunes petjades confuses i el resum de la forma d'excretar de les diferents espècies. Que vindria ser una síntesi clarificadora de tot el que havíem anat veient i parlant els dies anteriors.

Els caràcters diferencials entre la petjada de fagina, gat i geneta ja els havíem conegut, dits, distància dits-coixinet i forma del coixinet. Vam comparant-les amb les del turó i el visó. Les dos darreres són similar similars a la de la fagina però molt més petites, i pràcticament indiferenciables l'una de l'altre.

Dibuix 1. Petjades fagina, geneta
i gat (esquerra a dreta)

Caràcters diferencials entre les petjades dels ungulats, a vegades molt sotils quan les trobem al camp. Bàsicament, tenir en compte la presència de bestiar, mirar les guardes, forma de les peülles, inclinació o no de l'empremta, part del darrera ben marcada i vertical, mida i separació de les peülles (cresta medial).

Dibuix 2. Petjades senglar, cérvol, daina,
ovella, cabirol i isard (esquera a dreta)

Caràcters diferencials entre els diferents tipus d'excrecions: boles/allargats, aïllats/grups, lloc prominent/no, letrines, etc.

Ens va explicar que el rastreig a la neu és molt més difícil i que ens guiarem sobretot pel tipus de moviment que recreen les petjades amb la forma de desplaçar-se.

Després de fer el repàs general vam fer un descans i vam dinar. A la tarda ens vam tornar a posar amb la teoria per acabar d'aprofundir en algunes espècies que ens quedaven i a veure si la pluja ens deixava sortir al camp. El següent animal era el senglar, Sus scrofa, del que tant se'n coneix i tant hi ha per dir. Començant per la petjada, ungulada, amb una impressió lleugerament inclinada, que normalment marca mitja cresta, fent un triangle característic, i quan marca les guardes ja no hi ha dubte. També es pot veure el final que no és recta que té inclinació.  Fa els excrements embotits o en pilotes deformades, sempre amb troços molt enters de fibra. Fan molt tipus de rascades buscant tot tipus d'aliment, bulbs, bitxos, arrels, fins i tot els agraden les arrels dels pins. Són animals amb molta capacitat d'adaptació. Es fan les banyeres de fang on solen freqüentar, hi tiren orina i semen i si rebolquen. Sembla que ho fan en l'època del zel. Són territorials però fan territoris de mascles i de femelles, i en territoris de mascles deixen entrar les femelles. Fan grups de femelles i grups de mascles joves, els mascles adults són solitaris (com en la majoria dels ungulats). També tenen els seus rascadors on solen freqüentar, en arbres i a vegades en pedres. Fan llits que elaboren molt amb terra i herbes o branques. Els solen fer en llocs amagats i tranquils. Els altres animals se'ls fan molt més senzills, sovint es tomben i ja està.

El cabirol, Capreolus capreolus, un cérvid que perd la cornamenta cada any, i té el cul blanc que es pot observar de lluny en contrast amb el cos marró, i una cua tant petita que pràcticament no es veu. Les seves peülles deixen una empremta acabada en una punxa molt marcada, i sovint es tanquen deixant una forma de cor. Les rascades que fa que ja n'he parlat varies vegades, arbres petits, arbres grans i marques al terra. I els seus enllitaments característics.

El cérvol, Cervus elaphus, un altre cérvid que canvia la cornamenta cada any (pèrdua a l'hivern, gener/febrer), i té una taca clara al cul però no tant marcada, se li pot veure la cua tallant la silueta de la marca, i dos laterals negres en contrast amb el marró del seu cos. Té unes petjades molt rectangulars i simètriques. La petjada normalment no té inclinació i el final és recta, sense pendent. Fan uns excrements com els de les cabres però més grossos en els adults. Fa rascades com el cabirol, primer per netejar-se el borrisol, però més amunt i amb més força, sovint trenca branques. Després de netejar-se rasca amb les puntes de les banyes deixant unes marques més amples que el cabirol.

La cabra salvatge, Capra pyrenaica, que deixa els mateixos rastres que la nostre coneguda cabra dels ramats, de manera que només cal seguir el pas d'un ramat per aprendre dels seus rastres, i quan els trovem de forma aïllada sabrem que són de la cabra salvatge, o almenys d'una cabra salvatjada.

L'isard, Rupicapra rupicapra, té unes petjades inconfusibles, amb unes peülles petitones i molt separades, que sovint no saps cap a quina direcció miren.

Foto 75. Banyera de senglar

A la tarda la pluja va afluixar i ens va permetre fer una sortida per un bosc més avall de Villanua on vam veure excrements de cèrvol, les seves petjades, marques de senglar i una banyera amb molts dels arbres del voltant marcats amb fang. L'última gran sorpresa de les jornades va ser quan passejant per una riera, vam trobar les restes d'una depredació d'un ocell, unes plomes negres de cornella o corb. Que estaven característicament marcada, com fa la guineu després de menjar-se una presa i el llop. En aquesta zona no és té constancia de la presència d'un grup de llops establerts, però l'excrement era molt gran per ser de guineu, així és que una de les hipòtesis és que es tracti d'un mascle flotant, que viatge sol en busca d'arribar a establir-se en alguna zona amb la seva futura manada. En Benjamin encuriosit va recollir l'excrement per tal de mostrar-lo i demanar opinió a altres especialistes.

Foto 76. Possible depredació de llop

Foto 77. Possible exccrement de llop

Dia 09-08-2015

El matí de l'últim dia vam fer una passejada junts fins a un dolmen de la zona. Allà ens vam acomiadar tots molt contents de les jornades amb molts coneixament per processar i seguir treballant.

Text, fotos i dibuixos: Roger Pacreu
Formació: Ensenyances de Benjamin Sanz. Naturalista, escriptor i rastrejador professional.
Bibliografia: Mamiferos de España. Ed. Lynx. 
Huellas y rastros de los mamíferos Ibéricos. Benjamín Sanz Navarro
Amfibis i rèptils de Catalunya, País Valencià i Balears. Ed. LynxWebgrafia: https://maps.google.com
www.wikipedia.org