Falgueres

 

El grup d'aquestes plantes és anomenat Pteridòpsids (=Filicòpsids) o falgueres. Es tracte del grup actual més estès i amb més èxit dins de les plantes vasculars* sense llavor (=Pteridòfits, =Criptògames).

Els pteridòfits, juntament amb els briòfits ("molses"), van ser les principals plantes  del planeta durant uns 100 milions d'anys. Les falgueres van dominar el medi terrestre fa 350 milions d'anys juntament amb la resta de grups de pteridòfits (Licopodis, selagineles, isoets, equisets, etc.). Probablement, a partir d'avantpassats de les falgueres van evolucionar les plantes amb llavor (=espermatòfits).

Les falgueres es caracteritzen per la presència de "fulles grans" anomenades megàfiles o frondes. I són típiques de medis terrestres humits, ja que el seu cicle vital està lligat a l'aigua.

Les falgueres tenen un cicle vital amb gametòfit i esporòfit. L'esporòfit ("la falguera pròpiament"), perenne i fotosintètic, forma les espores, d'on en germinen els gametòfits, ocults sota el terra. La fase gametofítica de la falguera, generalment fotosintètica i diminuta,  produeix els gàmmetes, espermatozoides i ovocèl·lules, que requereixen de medi líquid per tal de trobar-se i fecundar-se. L'embrió, fruit d'aquesta fecundació s'acaba convertint en un nou esporòfit independent.  

En aquesta ocasió vull presentar algunes de les espècies de falgueres més comunes que he fotografiat darrerament al bosc, són fàcils de trobar i reconèixer quan sortim a passejar:

           Classificació: Regne de les Plantes
                                   Grup dels Pteridòfits
                                         Classe Pteridòpsids
                                              Família de les Polipodiàcies

Pteridium aquilinum (Falguera aquilina o comuna). Fulles triangulars, molt dividides, grans (0,4 - 2,5 m).

Polypodium vulgare (Polipodi). Fulles mitjanes (10 - 150 cm), dividides en segments allargats.

Asplenium adiantum-nigrum (Falzia negra). Limbe verd fosc lluent. De mida mitjana (10 - 50 cm). Dividit 2 o 3 vegades en segments allargats.

Ceterach officinarum (Dauradella). Fulles petites (5 - 20 cm) i allargades, dividides en segments enters. Verd intens a l'anvers i recobriments esquamós amb aspecte de palla al revers.

Asplenium trichomanes (Falzia roja). Limbes allargats, color verd clar,  dividits en segments ovats. De mida petita (5 - 30 cm).

* (=Traqueòfits =Cormòfits, "plantes verdaderes" amb verdaders feixos conductors, les traqueides)

Textos i fotos: Roger Pacreu
Bibliografia: Strasburger. Tratado de botànica. Omega. 2004.
Inttroducción a la botànica. Nabors. 2006

Seguint els passos del conill

Conill (Font: wikipèdia)

Espècie: Oryctolagus cuniculus (conill)
Família: Lepòrids
Ordre: Lagomorfs
Classe: Mamífers
Grup: Cordats
Regne: Animal

Generalment les espècies del grup dels mamífers, a diferència d'altres vertebrats, són difícils d'observar i reconèixer al camp directament. El seu comportament fugitiu i el mimetisme obliguen a utilitzar altres tècniques de detecció. Existeixen diferents mètodes indirectes per tal de detectar la presència d'aquest grup de fauna.

Un dels mètodes directes utilitzats per a l'estudi dels mamífers són les captures. També s'utilitza el fototrampeig. Però sense recórrer a aquests mètodes també es pot detectar la seva presència i fins i tot estudiar-ne les poblacions. Alguns mamífers es poden reconèixer pels sons que emeten o fins i tot ultrasons, altres deixen rastres, excrements, restes de menjar, petjades i excavacions varies al terreny. Moltes espècies són depredades per altres animals i les seves restes apareixen en egagròpiles d'ocells i excrements de carnívors. Sovint també es poden trobar individus morts, inclòs a les carreteres atropellats. De manera que, aquests exemples que exposo, ens permeten detectar diferents espècies animals i fins i tot estudiar-los. Més endavant tinc pensat d'escriure una entrada o un apartat del blog sobre aquest tipus d'observacions o mostrejos (rastres i restes), coses a tenir en compte pel "rastreig", tècniques i mètodes emprats, etc.

En aquesta ocasió he seguit els passos del conill. Es tracta de la única espècie
del seu gènere. Però igual que la resta dels logomorfs, presenta unes extremitats posteriors potents, adaptades a la carrera, unes orelles llargues, tot i que menors que el gènere Lepus (llebres), amb una coloració uniforme (sense la taca negre a la part distal que presenten les llebres). Es diferència de les llebres sobretot per la seva mida mitjana. I es caracteritza peĺ seu pèl que mostre variacions de tonalitats marrons-grisenques, destacant el blanc de la part interna de la cua.

Excrements de conill. Típica latrina
en una elevació del terreny.

Tal com he exposat, en aquesta ocasió, la seva descripció no m'ha servit per observar-lo, ja que l'he detectat mitjançant els seus rastres, sense veure'l directament. La primera pista, i la més típica, són els seus excrements, similars als de la llebre però menors, d'uns 10 mm de diàmetre, més foscos i més rodons. El conill té la tendència de dipositar els excrements sobre elevacions del terreny, on instal·la latrines, sovint d'abundants quantitats d'excrements.

Crani de conill

Seguint observant per la zona, com a gran evidència de la seva presència, vaig localitzar les restes d'un individu mort i descomposat. Alguns ossos  i el seu crani sencer. Mitjançant unes claus dicotòmiques, ràpidament vaig adjudicar el crani a l'espècie en qüestió, el conill. A diferència dels rosegadors, un lagomorf sempre disposa de la presència de 4 incisius (2 grans i 2 petits al darrera). I mitjançant unes característiques del paladar superior es pot diferenciar el conill de les llebres.

Petjades conill

Finalment, en aquesta sortida de camp, per completar l'observació dels passos del conill literalment, vaig localitzar les seves petjades en un sòl tou on hi havia deixat l'empremta. Aquest rastre "per excel·lència", segurament dels que més crida l'atenció a un observador de la natura, pot donar-nos força informació, tant per identificar l'espècie com per, a vegades, l'edat de l'individu, l'estat i l'actitud de marxa (salt, trot, galop...). En aquest cas es tracta d'unes petjades d'uns 35 mm de llarg i 25 mm d'ample, forma i mida típica del conill, similars a les de la llebre però de mida menor. Vaig trobar varies petjades, en algunes pràcticament només s'observava la marca de les ungles i en les altres s'apreciava tota la planta dels peus (foto lateral).

Un bon mètode per aprendre a reconèixer les petjades, i obtenir-ne una col·lecció model, és realitzar el negatiu de les petjades mitjançant guix. És una tècnica que requereix certa pràctica, però que fàcilment ens facilitarà una bella col·lecció d'aquest típic rastre, que podrem consultar a casa. Més endavant, a l'apartat de rastres i restes explicaré 4 passos a seguir per obtenir fàcilment el negatiu d'una petjada. Vull destacar que el negatiu de la petjada del conill no és un dels que quedi més ben definit, o almenys no en aquesta ocasió.

Negatiu de les petjades del conill.

Podem trobar més rastres produïts pels hàbits de vida d'aquest mamífer. Espero poder-los observar en properes sortides i escriure sobre ells.

Per saber una mica més sobre la biologia d'aquest animal, val a dir que és una espècie abundant a tot Catalunya, tot i que les seves poblacions han sofert un descens notable en els últims anys dins de la seva àrea original de distribució degut a malalties (sobretot víriques: mixomatosis), pèrdua d'habitat i mortalitat induïda per l'home (Per més informació consultar l'enciclopèdia virtual dels vertebrats espanyols).  Passant d'una preocupació menor (Categoria UICN 2001: LC) a vulnerable (UICN 2006) i quasi amenaçat (UICN 2008).

El seu habitat es sòl trobar dels 1.500 m en avall. Es troben en gran varietat de medis, preferint els matollars mediterranis, especialment quan hi ha camps de cultiu pròxims. Prefereix climes àrids i calorosos, les baixes temperatures i abundants precipitacions no li són propicies.

És una de les poques espècies de vertebrats que la femella pot ser receptiva durant tot l'any. Tot i que el seu cicle reproductiu va lligat amb la qualitat i l'abundància de l'aliment.

Fotos i textos: Roger Pacreu
Fonts: Mamíferos de España. Península, Baleares y Canarias. Francisco J. Purroy i Juan M. Varela. Lynx. 2005
Huellas y señales delos animales de Europa. Preben Bang i Preben Dahlstrom. Omega. 2009.

Atlas de los Mamíferos terrestres de España. Palomo, L. J. y Gisbert, J. Dirección general para la Biodiversidad-SECEM-SECEMU. 2005
http://www.vertebradosibericos.org/mamiferos/orycun.html
http://es.wikipedia.org/wiki/Conejo

La muda de les serps i característiques de la pell dels rèptils

Muda trobada en un traster,
Girona, Les Pedreres

Regne: Animal
Grup: Cordats
Classe: Rèptils
Ordre: Escamosos
Subordre: Ofidis (serps)

Els rèptils no tenen pèl com els mamífers, ni plomes com els ocells, però tampoc tenen una pell desprotegida com en el cas dels amfibis. Tenen una pell dura, seca i escamosa que els hi ofereix protecció contra la dessecació i els danys físics. Concretament és una adaptació de la vida en el medi terrestre. Aquesta pell dura i seca és una de les característiques que diferencia aquesta classe d'animals (Cl. Rèptils) dels amfibis (Cl. Amfibis), juntament amb les següents aportacions biològiques:

- l'ou amniòtic amb closca (posta a terra)
- una mossegada poderosa (modificació del crani que permet una musculatura    mandibular més potent)

- la fecundació interna

- gran eficiència en la conservació de l'aigua (adaptacions orgàniques)

Secció de la pell dels rèptils. Principios integrales de la zoologia

La pell dels rèptils consta de dues capes principals: l'epidermis (superior),  i la dermis (inferior).
La dermis és la capa més desenvolupada i gruixuda, on es troben els cromatòfors, les cèl·lules portadores dels pigments que els donen belles coloracions. L'epidermis és una capa més fina que els dóna resistència a la dessecació, proporcionada per lípids hidròfobs (greixos), i protecció contra el desgast en el medi terrestre. També conté una varietat dura de queratina, denominada beta queratina, exclusiva dels rèptils. A la part superior de l'epidermis s'hi troba l'estrat corni o capa còrnia, que s'engruixeix i endureix per l'acumulació de queratina, on es constitueixen les escames característiques dels rèptils, que són replecs de la capa còrnia (relleus epidèrmics, molt diferents a les escames dels peixos). En els ofidis s'endureix de tal manera que quan l'animal vol créixer li és impossible i ha de mudar la pell per fer-ho. Per realitzar la muda donen la volta a la seva pell vella i se'n desprenen generalment d'una peça, anomenada camisa.

En alguns rèptils, tals com els caimans, les escames són permanents al llarg de tota la vida, creixent gradualment per suplir el desgast. Les tortugues afegeixen noves capes de queratina sota les capes velles dels escuts aplanats, que són també escames modificades. En canvi a altres rèptils, com les serps i els llangardaixos, els creixen noves escames sota les antigues, de manera que podem observar en ells el fenomen de la muda. Els cocodrils i molts llangardaixos posseeixen plaques òssies anomenades osteoderms situats a la dermis, sota les escames queratinitzades, cosa que les serps no tenen. 

Les serps solen realitzar una muda completa,
i gràcies a això podem trobar-nos amb una camisa
composada pels detalls de la morfologia externa
de l'animal que l'ha deixada.

Així doncs, la pell de les serps té unes característiques molt peculiars, està coberta d'escames còrnies epidèrmiques que els hi dóna duresa i resistència i a la vegada elasticitat. D'aquesta pell obtenen protecció per a la seva forma de locomoció i la possibilitat de destensar-se quan és necessari, com en el cas de consumir una presa més gran que elles. Però els hi comporta el requisit d'unes mudes periòdiques per tal de permetre'ls el creixement i renovar aquesta capa protectora.

La freqüència de la muda és variable (en general entre 1 i 12 mesos) en funció de l'espècie, de factors ambientals (temperatura, estació de l'any...) i de factors interns de l'animal (com l'edat). De forma general un individu d'edat més avançada fa la muda amb una freqüència més reduïda. La seva duració també és variable segons la temperatura, la humitat, la fisiologia i paràmetres individuals. Aquesta activitat és regulada hormonalment, a través de la hipòfisis i la tiroides.

Resumint, la muda de les serps és un procés en el que canvien la capa més externa de la pell, l'estrat corni de l'epidermis, i és necessari per permetre el creixement de les espècies d'aquest grup d'animals.

A més, a conseqüència d'aquest procés, els observadors de la natura, obtenim un bon indicador de la presència de serps en un habitat determinat (la camisa abandonada al terra).

Text i fotos: Roger Pacreu
Bibliografia: Principios integrales de Zoologia. Hickman, Roberts, Larson, I'anson i Eisenhour. 2006
Insectos, anfibios y reptiles. Colección vida verde. Tikal. 2012
www.fcien.edu.uy (Melitta Meneghel, Facultad de Ciencias, Sección Zoología de Vertebrados, Curso de Biología Animal 2008)

Larves de salamandra, posta de tardor

Salamandra comuna
(Salamandra salamandra)

Regne: Animal
Filum: Cordats
Classe: Amfibis
Orde: Urodels
Familia: Salamandrids

Tot i que aquest amfibi acostuma a fer les postes a la primavera, i de forma general es considera que hiverna d'octubre a març (en funció de les temperatures), en aquesta ocasió he pogut observar una bassa temporal amb larves d'aquest curiós urodel a finals d'octubre.

La salamandra comuna només entra a la bassa per realitzar la posta. És ovovivípara, és a dir es reprodueix a través d'ous, però els té dins seu fins que eclosionen, i surten les larves, que allibera dins l'aigua. En sortir de la mare ja posseeixen potes i brànquies externes. Aquestes petites nadadores viuen entre 3 i 4 mesos al medi aquàtic, on es desenvolupen progressivament fins que la respiració pulmonar substitueix la branquial. Produeix una metamorfosis. És llavors quan adopten hàbits terrestres fins que tornen a l'aigua per reproduir-se.

Quan són adultes poden arribar a superar una longitud de 28 cm. Adopten una coloració variable en funció de l'entorn, que de forma general és negre amb taques grogues (o taronjades). Les adultes també adopten un canvi en la forma de la cua, passant d'una forma aplanada (juvenils) a una forma arrodonida, això és degut al canvi d'hàbitat.   

Text i fotos: Roger Pacreu
Bibliografia: Insectos, anfibios y reptiles. Colección vida verde. Tikal. 2012